Un partit sense representació al Parlament, al Congrès i al Senat. Un partit amb una escassíssima representació al món municipal i assolida del bracet de Convergència a les eleccions del passat mes de maig. Una formació amb vuitanta anys d’història però amb un futur que l’apropa a l’absoluta marginalitat o l’extinció total. Una organització acostumada a ‘tocar poder’ des del 1980 i a influir poderosament a la política catalana i espanyola, tot i disposar d’una base social i electoral ben petita, com s’ha pogut demostrar a les cites del 27 de setembre i el 20 de desembre.
Aquesta és la realitat avui d’Unió Democràtica de Catalunya, un partit que ha vist els darrers mesos com li marxaven milers de militants, també a la ciutat de Tarragona on el seu entorn d’influència ha quedat ben limitat. La majoria de persones que van ser referents dels democristians a la ciutat han abandonat el vaixell i s’han anat cap a casa o a engruixir les files de Demòcrates de Catalunya al costat d’Artur Mas i companyia.
La supervivència d’Unió passa perquè el seu regidor, Josep M. Prats, entri al govern de Ballesteros amb un tercer soci
La Unió Democràtica, que havia dirigit durant molts anys àrees clau de l’ajuntament de Tarragona com les d’Ensenyament, Cultura, Festes Joventut i Relacions Ciutadanes -Josep Maria Musté va ser el portaveu de l’equip de govern durant força temps-, és ara un partit esquifit amb un únic regidor obtingut dins la candidatura de CiU. En aquest context de grans dificultats, Josep Maria Prats i els dirigents locals d’Unió han decidit estratègicament que la supervivència de les sigles passa per entrar al govern de Ballesteros.
El trencament amb els dos regidors convergents (anunciat just abans de les eleccions del 20-D) s’ha venut a l’opinió pública com una conseqüència del Procés sobiranista. Però també hi ha influït molt l’aritmètica local. Josep Maria Prats i tots sabem des del mes de maig que els socialistes (9 regidors) necessiten dues forces polítiques per tenir majoria absoluta al Saló de Plens (14 regidors) i que un únic escó acabaria sent decisiu.
Per això, Prats confirma a les portes del debat de Pressupostos del 2016 l’operació que era més que un rumor des de fa mesos: el democristià es desentèn dels convergents, s’apropa a Ballesteros -units personalment en la seva fe cristiana- per donar-li suport en els comptes municipals, de tal manera que l’alcalde pot acabar de formar majoria amb un sol grup municipal de 4 regidors, en aquest cas el PP.
L’escenari de la votació dels pressupostos municipals (PSC+PP+Unió) obre les portes a un pacte de govern estable o a establir una relació preferent dels socialistes en els temes i les votacions clau amb els socis de centre-dreta. Si es confirma, Ballesteros haurà enterrat definitivament (si no ho havia fet ja fa temps) les expectatives de canvi progressista que va provocar la seva arribada a l’alcaldia fa vuit anys.
decepcions ballesteros
Llavors, el 2007, amplis sectors socials (veïns, entitats, el món de la cultura…) van aplaudir amb ganes la victòria del PSC i el seu primer pacte amb ERC. L’esquerra recuperava el poder municipal -es deia- després de l'”anomalia” de Joan Miquel Nadal. Però les decepcions van arribar aviat i Ballesteros s’ha anat decantant a posicions cada cop més conservadores i, en el context català, més unionistes. I ha acabat rebent el vot clau d’un regidor d’un partit gairebé fantasma.
Ja sé que l’alcalde dirà que ho fa per “responsabilitat” i perquè calia aprovar els pressupostos del 2016. Però tot plegat provoca una certa incredulitat. i més decepcions en els sectors més dinàmics de la ciutat, que ja fa temps li han donat l’esquena a les urnes. El futur polític dels propers tres anys a Tarragona queda en mans del que queda del partit de Duran i Lleida.
