Benvolgut director del FET;
La lectura dels seus dos darrers articles en aquest digital per analitzar “l’empat exacte” registrat a l’assemblea de la CUP de diumenge i la més que probable coalició entre el PSC, UDC i el PP a l’Ajuntament de Tarragona, em porta a fer pública una modesta reflexió -aprofitant l’espai de debat obert dels Diàlegs- sobre aquest 2016 que ja té títol visionari i paraula de moda: “L’any dels atzucacs”.
Suposo que no per casualitat, tots dos articles els va escriure de forma consecutiva i gairebé simultània en el temps. Expressen molt bé una paradoxa que resum, alhora, el 2015 i avança el que ens espera per al nou any: L’anomenada “nova política” ha pecat d’impaciència i supèrbia i la denostada “vella política”, experta, més sàvia i múrria, resisteix aprofitant el triomf de la doctrina de la por (o del shock, com la va definir la periodista Naomi Klein) entre bona part de la població.
Hi ha por a perdre la “zona de confort” individual i familiar. Els supervivents d’allò que vam conèixer com a classe mitjana són petits propietaris, encara que només tinguin un piset i un cotxe, i pensen en clau conservadora. Voten partits d’esquerra per rentar la seva consciència de classe, però no volen grans canvis i reformes si aquestes han d’afectar el seu benestar consumidor.
És aquí a on rau l’èxit emergent de Podemos a Catalunya. I, alhora, les dificultats de l’independentisme per aconseguir l’hegemonia social imprescindible per fer realitat la seva proposta realment renovadora. A molts els hi sona bé la paraula República, malgrat que a l’hora de la veritat el mateix Pablo Iglesias ja l’ha bandejada del seu discurs per apropar-se a la Moncloa.
Sóc el primer defensor de l’assemblearisme com a forma de debat i expressió democràtica, igualitària i lliure. Tot i que sempre que serveixi per prendre decisions i avançar. La CUP és un invent fantàstic per tornar a fiscalitzar i controlar el poder, ara que els periodistes ens dediquem a altres coses. Als ajuntaments de Tarragona i Reus, bé que ho saben.
Malgrat això, en aquests moments (i potser mai) no els hi tocava, ni volien, ni estaven preparats, per a la missió que un resultat electoral històric i indiscutible, però curt per al repte assumit, els ha obligat a afrontar. Si em permeten els amics cupaires, la interpretació sentimental de “l’empat exacte” podria ser un clam desesperat de “deixeu-nos tranquils, votar al Mas no és la nostra guerra!”.
Faríem bé alentint ara la marxa. Ens cal més temps per ampliar i enfortir el procés
Es pot dir llavors, amb una part de raó, que si no volien fer política, millor quedar-s’hi a l’ateneu. És per tot això, benvolgut director, que no hauria d’esquinçar-se les vestidures si a la seva estimada Tarragona el bo i millor del règim local pactat a la Transició es fa fort ara al consistori amb un acord marca de la casa, amb capelletes i negociacions sota de la taula. Aquesta serà un coalició que donarà estabilitat, en temps difícils, a una ciutat que va votar de forma majoritària no canviar, de moment, l’statu quo.
La credibilitat es perd aviat, però costa molt guanyar-la. Segur que bona part dels tarragonins que van votar a les municipals els tres partits del pacte veuen reforçada la seva decisió quan contemplen com la puresa de la “nova política” l’impedeix fer allò que és imprescindible per prendre decisions i governar: tacar-se i menjar-se gripaus, pactar amb el diable, si s’escau, per defensar la causa comuna en la que es creu.
Afirma el professor Jordi Jaria, la ment més lúcida de la Tarragona del segle XXI, que aquesta ciutat és una mena d’Ohio català (l’estat nordamericà que sintetitza la tendència política de cada moment a la resta del país). L’independentisme ha avançat molt en poc temps. Ha guanyat unes eleccions europees (ERC) i unes de caire plebiscitari al Parlament (JxSí), i té la representació més nombrosa de regidors (CUP, CDC i ERC) de tota la història. Però no suma encara una majoria social suficient.
Voler anar més enllà el 2016, amb aquella pressa que hem tingut molts, il·lusionats per l’esclat de voluntat popular democràtica i pacífica que hem viscut, és una errada que ja estem pagant cara. Tot i que també a molts ens sembli que la promesa de referèndum podemita es un deja vu del “apoyaré el Estatuto…” de Zapatero, faríem bé -amb o sense noves eleccions- alentint ara la marxa. Ens cal més temps per ampliar i enfortir el procés, a l’espera que arribi un altre momentum.
Ens diuen els veterans de la causa independentista que només picant pedra, resistint i perserverant, s’aconsegueix avançar amb una base sòlida i ferma. Els nouvinguts hem de madurar i créixer aprenent de les errades. Cap revolta s’ha fet només amb somriures. Cap estat s’ha forjat sense clavegueres.
Segur que està pensant, benvolgut director, que això fa dies que m’ho diu. I és aquí on volia arribar, ja que aquest article es també una felicitació d’any nou als companys que fan possible el FET -de forma assembleària, però amb un líder i un consell (polític) de redacció que es mulla i pren decisions- i als subscriptors i lectors que ens fan costat, ens donen suport i ens ajuden a seguir endavant.
I com totes les felicitacions d’any nou, inclou desitjos per als mesos que venen. Aquí li deixo, com a epíleg, els meus: En un moment de grans divisions socials a escala local i global per les desigualtats econòmiques en augment, que deriven en enfrontaments generacionals, religiosos i territorials, ens calen acords i consensos. I per aconseguir-los i superar els atzucacs, l’actitud menys dolenta, com em recorda sovint el nostre benvolgut director, és una mica de keep calm.
