Hi ha anys que vols que marxi aviat i altres que t’agradaria que mai s’acabessin. Tot i que en l’àmbit personal cadascú tindrà una visió pròpia d’aquest 2015, el col·lectiu grana és evident que podria viure permanentment instal·lat dins d’aquests darrers 365 dies que fa poc hem deixat enrere. El Nàstic ha aconseguit recuperar aquell nom futbolístic que havia perdut en les darreres temporades a segona A i que ha costat fins a tres campanyes a segona B per tornar a ser on no havia d’haver marxat.
Els grana han trobat el punt de partida d’un nou projecte que ha caminat amb pas ferm aquesta primera volta de temporada només amb l’assignatura pendent de la mateixa ambició lluny de Tarragona. Seria injust parlar de noms propis i de moments puntuals, ja que la gran arma d’aquest equip ha estat la d’un bloc on pocs cops s’ha trobat un únic protagonista. Sembla que sigui un tòpic més del futbol però en el cas de l’equip de Vicente Moreno és una de les grans virtuts que el tècnic valencià ha transmès al vestidor.
Un vestidor que assumeix però que un tipus anomenat Achille Emana, s’ha convertit ja només amb vint-i-un partits jugats amb el gran senyal d’identitat del Nàstic d’aquesta temporada. El camerunès és capaç de fer ballar al rival al ritme que vol, de llegir el ritme que li cal al partit i de mostrar la seva generositat si cal, sempre amb aquell somriure etern del nen que només volia una pilota. Emana, hauria de ser l’atractiu principal d’aquest Nàstic i només per poder gaudir del seu futbol és recomanable no deixar escapar cap partit que juguin els de Moreno. El jugador format al planter del Toulouse és el Messi particular del Nàstic, aquell personatge diferent dins l’equip que és capaç de fer posar dret l’estadi. Faria bé el club, assedegat d’aconseguir nous abonats, d’aprofitar la imatge d’Achille Emana per seguir venent la marca Nàstic.
A Mendizorrotza, el camp del líder, nova lliçó d’assistència primer, de definició després, de lectura del partit per sumar minuts i de generositat en l’entrega del tercer al més petit de la nissaga, Stéphane. Capítol a banda per jugadors com Xisco Campos o Xavi Molina dos dels alma maters de l’equip i que aporten més enllà de la seva constant entrega, aquell punt d’equilibri que necessita el futbol dels grana. La partida sobre la gespa la va tornar a guanyar Vicente Moreno que va entendre a la perfecció per on perdia aigua l’equip i va corregir fins a aconseguir tapar el forat. No deixar aire a les bandes i acumular al centre, va servir per deixar a l’Alabès sense idees tot i l’enorme potencial de l’equip de Bordalás. Els grana van saber patir quan calia i gràcies a Manu Reina i les seves intervencions van aconseguir sobreviure primer amb l’avantatge mínim i després amb el marge suficient per a permetre el gol d’un Manu Barreiro que en tenia ganes des d’aquell play-off amb el Racing de Ferrol. El Nàstic es va tornar a reinventar un altre cop per ser aquesta vegada letal a la contra i per batallar de tu a tu amb la pressió asfixiant en alguns moments dels vitorians.
La victòria al camp del líder és un cop d’autoritat important, d’aquells que poden marcar una temporada i dels que deixen una targeta de visita a la resta de rivals per a dir allò de “que som aquí”, que ningú doni per descartat aquest Nàstic per lluitar per coses importants aquest any, ara just que comencem a celebrar els deu anys de l’ascens a primera. Fan bé els actors principals de no desemmascarar-se encara i de seguir en l’aixopluc que dóna l’objectiu inicial de la campanya, la permanència. Els de Vicente Moreno en aquests moments de temporada i tot i que això és molt llarg, estan obligats a no conformar-se en sumar els poc més de disset punts que els fan faltar per seguir a segona A. L’equip ha de seguir sent ambiciós, com ho ha estat fins ara, i si manté el caràcter guanyador del que l’impregna Vicente Moreno, ha de lluitar per fer-se un lloc entre els sis millors de la categoria. El Nàstic actual és un equip massa difícil de superar que no es pot permetre el luxe ara de renunciar a reptes amb més premi.
