Hi ha una època, entre els anys vint i trenta, en què el periodisme català viu una revolució que el porta cap a l’avantguarda de la modernitat europea. Una modernitat en què el ritme accelerat dels temps comporta un canvi en l’accés a la informació, on la imatge comença a prendre tant o més protagonisme que la paraula. A més de la incorporació plena de la fotografia per part dels diaris tradicionals, també és llavors quan tenen el seu apogeu les revistes il·lustrades, publicacions periòdiques com D’ací i d’allà, Imatges o Barcelona gràfica en què es combinen textos d’autors tan reconeguts com el tarragoní Antoni Rovira i Virgili, Josep Maria de Sagarra o Irene Polo amb fotografies dels primers reporters gràfics catalans, com ara Josep Brangulí, Agustí Centelles o Gabriel Casas. A diferència dels diaris, en el cas d’aquestes publicacions es pot dir que més aviat són els textos els que acompanyen les fotografies, moltes de les quals es mostren en gran format o fins i tot a doble pàgina i amb una maquetació innovadora, en què s’hi incorporen tècniques com el fotomontatge, la superposició d’imatges o les siluetes troquelades. Una edat d’or que, com altres tantes coses, queda truncada amb la guerra civil i el franquisme.
D’aquests fotoperiodistes, Gabriel Casas (Barcelona, 1892 – 1973) és qui es pren més seriosament l’adopció d’aquesta modernitat formal i temàtica en els seus reportatges. Modernitat formal, perquè no dubta en aplicar a les seves imatges el llenguatge visual de la Nova Visió, corrent que marca la fotografia europea d’entreguerres i que utilitza tècniques com els picats i contrapicats extrems, les composicions assimètriques o els collage amb l’objectiu de transcendir l’àmbit de la informació i transmetre sensacions (angoixa, vertigen, dinamisme, etc.) provocant l’empatia de l’espectador. I també modernitat temàtica, en què cada vegada tenen més importància els reportatges socials, que donen a conèixer i alhora denuncien les miserables condicions de vida de les capes més baixes de la societat catalana, però que també representen aquesta nova contemporaneïtat a través de l’esport com a espectacle col·lectiu.
El CaixaFòrum acull una exposició de Gabriel Casas, un dels fotoperiodistes més rellevants del període d’entreguerres
És al voltant d’aquests dos eixos, la modernitat formal i la temàtica, que s’estructura l’exposició “Gabriel Casas. Fotografia, informació i modernitat. 1929-1939” que s’ha inaugurat aquest dimarts al CaixaFòrum Tarragona i que es podrà visitar fins al 29 de maig. Aquesta mostra, coproduïda pel Museu Nacional d’Art de Catalunya, l’Obra Social “la Caixa” i l’Arxiu Nacional de Catalunya, recala a Tarragona després d’estar exposada al mateix MNAC a Barcelona i a la seu de CaixaFòrum a Girona, en una itinerància que vol donar a conèixer l’obra de Casas a tot el territori.
L’exposició recull 120 fotografies de les més significatives en l’obra de Gabriel Casas, com ara els diferents reportatges sobre el patrimoni industrial barceloní, amb els seus contrapicats tan característics; fotografies sobre partits de futbol, curses de natació o automobilisme (una disciplina molt lligada al corrent futurista del qual beu Casas); fotoreportatges de denúncia social o bé retrats “càndids”, en què nombrosos personatges es veuen sorpresos en la seva intimitat, donant una imatge més creïble i normal que la dels encarcarats retrats d’estudi. Aquestes fotografies són només una petita part dels 20.000 originals que conforma el fons Gabriel Casas, cedit per la seva filla Núria a l’Arxiu Nacional de Catalunya i que es pot consultar en línia.
Resulta també molt interessant que s’inclogui en l’exposició una mostra dels exemplars de les revistes en què va col·laborar Gabriel Casas. Veure aquestes publicacions dóna una idea de com s’utilitzaven aquestes imatges en aquest nou llenguatge visual del periodisme d’entreguerres. Aquestes revistes s’exposen al costat de publicacions d’altres fotògrafs vinculats al corrent de la Nova Visió, com Brassai o Wolfgang Weber, amb l’objectiu, tal i com indica Juan Naranjo, comissari de l’exposició, de “contextualitzar l’obra de Gabriel Casas en el panorama internacional del fotoperiodisme, per tal de donar valor al patrimoni fotogràfic de Catalunya”, després de llargs anys d’oblit i negligència.
I és que aquesta exposició s’emmarca dintre de les nombroses iniciatives que s’han dut a terme aquests últims anys per recuperar i reivindicar la important tasca dels reporters gràfics catalans d’entreguerres, l’obra dels quals havia quedat relegada després de la Guerra Civil en ser la majoria d’ells propers al bàndol republicà.
Malauradament, la polèmica que envoltà el cas més conegut, el d’Agustí Centelles, ha camuflat d’alguna manera la revifada que està havent-hi en la difusió d’aquest important corrent del fotoperiodisme català. Exposicions com aquesta de Gabriel Casas i d’altres com les de Josep Brangulí o Carlos Pérez de Rozas donen a conèixer i, per tant, posen en valor l’obra d’aquests autors injustament oblidats. Que l’exposició “Gabriel Casas. Fotografia, informació i modernitat. 1929-1939” es pugui visitar a Tarragona no deixa de ser, doncs, una gran oportunitat per conèixer i, per tant, donar valor a un dels principals exponents del patrimoni fotogràfic català.
