San Mamés és la catedral del futbol, un d’aquells estadis amb nom il·lustre de passat màgic i de tracte exquisit. San Mamés era i serà un dels camps de futbol que desprèn aquella olor especial entre màgia i sentiment que es troba en pocs estadis. Arribar al camp des del carrer Licenciado Poza i entrar per aquella porta número 20 és una de les tradicions habituals de l’afició que visita una catedral que tot i la seva reconstrucció manté tots els valors que significa l’Athlètic. Uns valors que passen per un tracte privilegiat del seu planter com a principal font d’alimentació del primer equip dels bascos. El Bilbao Athlètic és l’únic filial que ara mateix hi ha a Segona A i tot i la seva pràcticament impossible salvació, els de Ziganda no perden el seu olfacte per un futbol amb un segell propi que ha anat variant amb el pas del temps.
El Nàstic però hi entén poc de sentimentalismes i d’equips històrics, els grana en versió (Sky Blue) han de seguir mantenint aquell ritme d’ascensió com el que marcaven els gregaris d’Indurain o Amstrong a les primeres rampes de qualsevol port, abans de l’atac del mateix protagonista. Els de Vicente Moreno s’han trobat còmodes en un escenari perfecte i on el tècnic ha tornat a trobar les peces per fer el que més li agrada després de guanyar, jugar bé al futbol. Un cop resolt l’interrogant del lateral dret amb el debut de Daizuke Suzuki, Moreno ha recuperat aquell doble pivot de musculatura i genialitat i ha confiat en el moment de Naranjo i la fantasia d’Emana per decidir el partit.
Aquest cop la pólvora no ha estat eixuta i els llumins dels jugadors grana han encertat a la primera per encendre el foc. San Mamés ha tornat a ser un camp talismà i els grana han estrenat el nou estadi amb la mateixa efectivitat que el van acomiadar. Aquell any de primera Portillo i el capità Pinilla van deixar més mut San Mamés que l’església de Bonavista sense campanes. Un 0 a 2 que va ser com alguna cosa on agafar-se per seguir creient en un nàufrag que intentava semblar un equip.
El debut oficial del primer japonès de la història del Nàstic ha coincidit amb dues dades més per apuntar als llibres; el primer gol d’un georgià i el millor resultat de la història com a visitant dels grana a la LFP. Agafant un tòpic propi direm que “l’equip dels rècords” segueix encaparrat a batre qualsevol dels registres que encara li manquen per trencar. De moment continua sumant jornades sense perdre i amb aquesta ja en són deu.
Els grana han superat aquell mur metafòric que situat a la jornada 30 havia de significar saber de quina banda bufa el vent. Ja no hi ha dubtes possibles i l’equip de Vicente Moreno estarà lluitant per fer-se un lloc a primera la pròxima temporada. La temporada fa baixada i els grana inicien les dotze, sí dotze encara, darreres jornades manllevant allò del tot està per fer i tot és possible.
Vicente Moreno toca de peus a terra un cop més i el permís per volar ha de ser per tots aquells que fan quilòmetres amb l’excusa que sigui per veure el Nàstic. Les fotografies i captures de pantalles inunden les xarxes socials i aquell teletext queda ja en el record d’una tarda de Gijón veient el que ens està proposant aquest Nàstic. Un final de lliga apassionant i escrit pel millor dels guionistes, dotze jornades on el tot o el rés tornarà a prendre sentit en cada partit i on els dotze exàmens dels de Moreno recordaran aquelles dotze proves mitològiques que esperem arribin en versió Astèrix i Obèlix, aptes per tots els públics.
