“Mai és massa tard per fer el que et vingui de gust”, i porten 30 anys fent-ho. Ha plogut molt des del primer disc homònim d’Els Pets, però l’energia dalt l’escenari segueix intacta. Tot i així la maduresa arriba, i en aquest cas no tan sols amb acceptació: amb evolució i fluïdesa. Un bagatge reflectit dins aquesta gira TRESPUNTZERO, versió orquestra, que aquest divendres posava el seu punt i final al Teatre Tarragona.
Llums apagades, teló baixat i silenci. Els vents i cordes de la Petita gran Orquestra dibuixen els primers compassos d’un concert que repassa els tracks més icònics, personals i íntims de la banda. Els arranjaments i direcció musical de Joan-Pau Chaves són la base d’un espectacle escenogràficament minimalista però musicalment molt cuidat, i el públic ho nota. La comunicació entre les butaques i l’escenari va ser absoluta durant l’hora i mitja de concert. L’emmirallament entre els dos espais va acabar esdevenint en un loft musical quan Lluís Gavaldà va baixar de l’escenari, i després d’haver-li fet un petó a la seva mare, anar a ballar amb una canalla que era al passadís i abraçar algun amic més del públic es va deixar caure sobre una butaca per escoltar una corda fregada que va traçar els últims compassos de Calaixos que no obriré.
Els Pets tanquen a Tarragona la gira 3.0 amb un concert especial, abans de fer “una parada indefinida”
Senzillesa però no simplicitat. “Auto-homenatge” però no adulació. Orquestrat però no barroc. Els Pets transmeten la mateixa filosofia agrícola dels seus inicis però amb un punt de senyors amb trajo del qual n’estan encantats. Aquesta actitud i llibertat per fer el que vulguis, i per la raó que vulguis, que et dóna l’edat. Quan Lluís Gavaldà prova un agut i li surt bé es mira al Joan-Pau dient-li, mentre continua cantant, “ho havíem parlat i m’ha sortit estupendament, eh!”. La comunicació entre ells, entre tots els membres de l’escenari, és absoluta i transparent. Els nervis es notaven durant les primeres cançons, però la naturalitat i tranquil·litat que et dóna el tocar a casa van ser la tònica dominant.
“Us hem de dir que farem una parada indefinida”. I és que potser s’ho mereixen. El concert va ser gravat i el DVD, crec, està preparat per a començar a editar-se. I és potser l’únic fet que va fer que l’espectacle anés excessivament pautat tot i el petit marge d’improvisació coral de somriures i diàlegs. Va durar l’hora i mitja programada, es van tocar les cançons que s’havien de tocar i després de Bon Dia i amb Livin’ Thing d’Electric Light Orchestra exigint les franges vermelles a la taula de so, va abaixar-se el teló i res més va passar. Segurament sense la presencia de les càmeres i monitors haguéssim pogut immortalitzar més moments tendres, trapelleries i elements fora de guió que tant agraden quan els teus vénen a casa.
La música va abraçar l’espai i el públic va respondre amb la mateixa delicadesa, contundència i energia. La llum blanca dels mòbils determinava quines cançons eren les més esperades tot i que, escoltant i veient els aplaudiments després de cada cançó Els Pets poden, no només fer una petita o llarga parada, sinó que poden continuar sentint que sí: la vida és complicada, però hi ha moments que ens recorden i constaten que, per sobre de tot, és molt bonica.
