No cal parlar del film. Tan sols cal recordar el dia que el Titànic va arribar als tinglados del Port de Tarragona l’any 2008 amb “The exhibition”. Fa anys, i des del 14 d’abril del 1912, la vigència del mite, la nostàlgia i la història segueixen intactes. Rere una tragèdia hi trobem les llàgrimes d’un relat que torna a Tarragona fins el 22 de maig. Sota el nom Titanic. The reconstruction s’hi amaguen els secrets més ben guardats d’una de les històries més universals, i no, no és només un possible eslògan per a la exposició, comproves que acaba sent veritat.
Tots aquells visitants que passem pel Refugi 1 del Moll de Costa hem de saber que les conclusions és millor, en aquest cas, treure-les al final. Amb un preu de 8€ per persona la rebuda no es pot titllar d’acceptable. Les cadires de fusta plegables et mig-conviden a seure davant una projecció que pot anar-se tapant si la lona, situada al lateral del projector, es mou a causa d’un airet més que probable en un Refugi obert a l’exterior. A més, el soroll de fora el recinte i el d’altres espais interiors (separats entre ells per lones negres) fan que el visionat d’un documental perfecte com a introducció et causi un neguit esperant que la cosa millori.
Visita a l’exposició ‘Titanic. The reconstruction’ al Refugi 1 del Moll de Costa
I millora. Tot i així cal remarcar que per tenir el desig de ser “una de les exposicions més visitades del món” (paraules de la Fundació Titànic) el comissariat arriba a grinyolar. És a dir, el contingut és indiscutiblement valuós però l’adaptació Refugi-exposició-recorregut és millorable a ulls de qualsevol.
L’atrezzo de l’entrada interior/taquilles no crida l’atenció: tan sols lones negres. Les cadires plegables ja comentades,projeccions i il·luminacióinterferides per llum natural que entra per la porta principal i els finestrals superiors, mig-tapats també amb lones negres que donen la sensació que, més que col·locades, estan esteses. I per acabar, sorolls exteriors i interiors que no haurien de ser-hi. Tenint un contingut bastant potent el comissariat destil·la un punt de relaxació, en l’espai-exposició, que provoca que la màgia de tot plegat no acabi sent la desitjada. Evidentment s’ha de tenir en compte i valorar que no és fàcil portar una exposició tan megalítica a la ciutat, però ja que la tens t’esperes, si més no, uns mínims méspotents. Però va, anem al que val la pena de veritat!
Després de veure el documental introductori en comptes d’un audioguia tradicional t’equipes amb uns auricularstancats de diadema i un mp4. Aïllament total: tu, l’àudio, el relat i les vitrines. Impacta i transporta. El fet que t’expliquin la història sencera i detallada enganxa i motiva; des del sopar on es va decidir el nom del vaixell, fins a les últimes paraules d’emergència que van rebre a la cabina de control. Els noms dels comandants, de la tripulació, de la dona, del fill… El rigor en les dades abracen la trentena d’espais que conformen l’exposició. Els cartellets són adjectivats constantment per “original”, “exacte”, “únic”… i històries personals que fan que el sensacionalisme innat de la història t’atrapi sense esdevenir ensucrat.
Vestits, un cotxe, ampolles de champagne, reproduccions exactes d’espais, joies, part de la cobertura d’acer de la nau… Tot plegat, un viatge realment cuidat i únic que t’aboca a la maqueta final. L’anunciada rèplica 1:30 del vaixell impacta, però impacta el que ha d’impactar. Possiblement l’explotació d’aquesta com a promoció de l’exposició fa que, com passa sempre, les expectatives s’acabin veient reduïdes pel resultat final. Més que l’escala “gegant” el que captiva és el que aquesta et permet; detalls minúsculs, gravats a les parets, cadires, quadres, motors… tot és meravellosament perceptible.
El Titànic és a Tarragona, flota i continua essent pioner. Ara però en forma d’una exposició apta per a tots els públics, recomanable pels curiosos i obligatòria pels nostàlgics.Una reconstruction que t’emmiralla durant un recorregut que, un cop finalitzat, tens la sensació que més que titànic ha sigut nostàlgic.
