El professor Nuccio Ordine pronunciava fa poc una conferència al Palau de la Virreina barceloní, on parlava del concepte sobre el qual, darrerament, aquest acadèmic italià s’ha dedicat a pensar, treballar i publicar: l’utilitarisme. La prova n’és el títol La utilitat de l’inútil (Barcelona: Quaderns Crema, 2013), que mitjançant una prosa ricament documentada defensa les humanitats, les arts, els estudis sobre llengua, filosofia i pensament que han de maldar per combatre la mercantilització del pensament. Dit d’una altra manera, és a dir en termes capitalistes, tot allò que no dóna una plusvàlua, un rendiment econòmic que garanteixi els guanys de la inversió, no serveix per a res. En conseqüència, si les humanitats no fan diners, no serveixen per a res i no cal invertir-hi ni un sol cèntim.
Sembla que la batalla és aquesta, no ja a l’escola ni als instituts, sinó a les universitats, greixades i gestionades de forma completament empresarial. Amb els serveis públics en general sembla que passi una cosa semblant, però per arrodonir-ho parlem de les ciutats intel·ligents. Per posar-hi un colofó ben maco, però, s’usa el terme «Smart city», que no deixa de dir exactament el mateix que diem en la vulgar llengua dels nostres avis. Ja se sap: l’anglès vesteix més i en qüestions de tecnologia i de publicitat ja no en parlem.
Però no oblidem que, amb les ciutats, ens passa com amb els telèfons, que maldiem intel·ligents. El que s’hauria de promoure és que l’usuari dels telèfons n’usi, d’intel·ligència, així com el que s’hauria de promoure és la intel·ligència en termes generals dels habitants d’una ciutat.
Tot aquest plegat fa que el dispendi de l’erari públic en la ciutat intel·ligent s’hagi de mirar amb lupa, perquè potser no tot el que fem és urgent i imprescindible. Per sort o dissort els pressupostos municipals no es destaquen per lligar els gossos amb llangonisses i, per tant, l’apartat destinat a la intel·ligència tecnològica no és astronòmicament elevat.
Mentre seguim tolerant que les escoles públiques estiguin com estan, mentre seguim tolerant l’endeutament forçat i forçós, mentre no es permeti fer net amb els malgestors passats del Consistori, mentre seguim amollant fins al darrer cèntim, fins aleshores, fins que tot això segueixi igual, sembla que estarem condemnats a l’ostracisme i a la precarització. Perpetuem un model que és fill i hereu universal del totxo i del foc d’artifici, de la prova del cotó feta tecnologia.
No és tecnofòbia, sinó sensibilitat i ús de la raó més elemental: no pel fet de presentar un producte nou o hipertecnològic l’hem d’acceptar i dir que ha de ser bo. Cal saber interpretar les necessitats poblacionals i, si no ho fem, potser ens trobarem amb un molt bon sistema d’aparcaments intel·ligents (Tarragona hi entén molt, d’això), mentre la brossa i la brutícia en general i en particular campa pels carrers.
Dit d’una altra manera, podem conduir el nostre cotxe intel·ligent amb GPS i Bluetooth per connectar-nos al nostre phablet (és a dir, phone + tablet, o parlant en plata: un d’aquells telèfons tan grans que sembla que parlem amb una pissarreta electrònica enganxada a l’orella) d’última generació entre els carrers bruts i de població perfectament necessitada d’educació, de sanitat, de respostes i solucions a la seva problemàtica. Potser, qui ho sap, al final haurem de prendre com a nostre l’eslògan comercial d’una cadena de productes electrònics. A veure qui és, aleshores, el més ruc.
Completament d’acord, Albert.
La nostra néta aprèn (¿?) batxillerat en un barracot als Pallaresos, on dins cau l’aigua a raig quan plou. Gràcies, Ensenyament.