«La plaza del sacrificio
la plaza de la humildad
la plaza de Buenavista
plaza de todos será».
Fragment del poema «La plaza de mi barrio», d’Ana Torres, inclòs al llibre Bonavista, una biografía social (Silva, 2015), de Federico Bardají.
Un dissabte assolellat d’abril una quarantena de persones passeja pels carrers de Bonavista en el marc de l’activitat Quedem?, organitzada per Òmnium Cultural del Tarragonès. Des dels portals d’edificis i cases particulars, diversos veïns sotgen, intrigats, el pas dels visitants provinents del centre de la ciutat, encapçalats per l’antropòleg Federico Bardají, autor del llibre Bonavista, una biografía social. És molt probable que la majoria d’aquests veïns encuriosits recordin encara aquells temps no tan llunyans en què presenciar una escena així a Bonavista era inimaginable. El barri, fortament estigmatitzat, va haver de suportar durant lustres el pes carregós d’etiquetes com «la ciudad del hacha» o «la ciudad sin ley». Els carrers sense asfaltar, sense enllumenat públic, sense cabines telefòniques i sense vigilància són només una prova, documentada a bastament en l’obra de Bardají, de la desídia política que durant dècades va governar Tarragona condemnant la seva perifèria urbana a la ignomínia, a ser aquell espai marginal on, citant Candel, la ciutat canviava —i tot sovint encara avui dia canvia— de nom.
.
La ruta fa una primera aturada al bar Los Romeros, al carrer set, just davant de la plaça de la Constitució, per tal que els visitants agafin forces. A l’interior del local, Bardají pronuncia un discurs d’aproximació a la història de Bonavista que esmenta, entre altres coses, el naixement del barri, a finals de la dècada dels cinquanta del segle passat; l’autoconstrucció de les primeres cases i l’esperit cooperatiu que l’acompanyava; l’estructura reticular del barri i els noms numèrics dels carrers, a l’estil Manhattan; les lluites veïnals i sindicals que s’hi van desenvolupar durant el franquisme i la democràcia incipient; les primeres classes de català organitzades al Centro Social; i el fort sentiment de pertinença col·lectiva dels seus habitants.
.
Completada la introducció succinta de Bardají, i després d’observar, ja des del carrer estant, la nova església del barri (que ha portat cua entre els veïns pel seu aspecte exterior), ens dirigim a la plaça que es troba entre els carrers vint-i-dos i dotze, i que, tal com afirma Bardají, és «la segona més important del barri». Segons explica Bardají, en aquesta plaça, presidida per una font, la Penya de los Chinitos, fundada per Joaquim Amades, va donar suport als Xiquets de Tarragona i va alçar alguns castells durant la dècada dels vuitanta, encara que finalment no va quallar, entre els seus integrants, l’opció de crear una colla pròpiament bonavistenca.
.
Avancem cap a la zona nord del barri. Davant d’unes vistes que permeten divisar el centre de Tarragona i la Prioral de Reus, Bardají presenta als visitants «la Bonavista de Bonavista», abans coneguda —significativament— com el barri de les Mosques, on durant anys «hubo corrales de ovejas y cabras, y cuadras de caballos», tal com explica Bardají en el seu llibre. «Aquesta era la part més degradada de Bonavista», afirma l’antropòleg, alhora que puntualitza que el seu estat actual és molt més digne i que ara compta, fins i tot, amb associació de veïns pròpia (la denominada AA.VV. Buenos Aires).
.
La passejada per Bonavista determinada per Bardají també revela una mostra de l’art urbà que en els darrers anys ha modificat la fesomia del barri. N’és un bon exemple el mural gegantí de l’artista Foham Fonez, ubicat al carrer vint-i-vuit (i del qual ja vam parlar en el número 9 de la revista). Tal com remarca Bardají, la difusió d’aquest tipus de manifestacions artístiques, ben visibles als Barris de Ponent, és deutora, en gran mesura, de la tasca que han portat a terme a la ciutat associacions com Artgroup 27.7, nascuda a Bonavista, i Polígon cultural, que amb el suport d’El Teler de Llum i l’àrea de Joventut de l’Ajuntament de Tarragona organitza rutes en bicicleta d’art urbà.
Carrer vint-i-vuit avall, Bardají assenyala el rètol del bar Los Currantes, a la cantonada entre el carrer vint-i-set i el camí vell de Tarragona. «Obren a les cinc de la matinada», remarca Bardají, que no deixa escapar l’oportunitat que li confereixen el nom i l’horari matiner de l’establiment per asseverar que «Bonavista és un lloc de pencaires».
.
Per acabar, el grup retorna al carrer set, en aquesta ocasió per entrar al Paraíso, reconegut bar de tapes. «És un lloc emblemàtic. Molta gent coneix Bonavista pel seu Mercadet, per la Feria de Abril i pel Paraíso», assegura Bardají. Després de vorejar diferents taules i passar per davant dels retrats de Gracia Pedrosa Curiel i Francisco Carmona Moreno, fundadors del Paraíso l’any 1978, entrem en una sala on, Antonio Gómez, en nom de la família propietària, rep els participants de la ruta i els explica la trajectòria del bar. Gómez aprofita, a més, per compartir la seva visió personal de Bonavista i de Tarragona en conjunt, així com per ressaltar la importància d’altres bars històrics del barri com el Lucena o el Cuatro esquinas que són mestres també en l’art de servir tapes. En una ronda de preguntes final improvisada dins el Paraíso, el públic visitant insisteix, en especial, en la qüestió sobiranista.
.
L’acte clou a la Rambla de Bonavista. Han quedat, certament, molts indrets per conèixer —com el teatre del centre cívic, el fabulós mural de Mariela Ajras dedicat a les dones del barri o el camp de futbol— i algunes barreres culturals pendents de transgredir entre una minoria del públic assistent. Així i tot, la ruta traçada per Bardají ha resultat útil per entendre una mica millor la realitat històrica que hi ha darrere dels carrers de la Bonavista que fa prop de seixanta anys els Arjona, Aragón, Rosa, Sevilla, Pacheco, Serrano, Pelado, Cornejo, Ramírez, Hidalgo, Baena, Torres, Cabello, Rubio, Pedrosa, Molina, Velázques —entre molts altres, que Bardají homenatja en el seu llibre— van erigir amb les seves pròpies mans.
.
Bona crònica, Enric. I gràcies per atansar-nos una realitat que molts, sovint, ignorem —pels motius que siguin. En qualsevol cas, hauríem de tindre més tacte i empatia, i procurar entendre una realitat que també és la nostra. No és fàcil, però, fer-ho, i només invocar la cohesió social no serveix de gaire.