Terry en una final de la Champions amb el United, aquell penal de Ramos davant del Bayern, el de Messi al Chelsea, el de Baggio enfront de Brasil al mundial 94 o el de Losada a Leverkusen, per als més nostàlgics dels vuitanta. Noms propis lligats a penals fallats que van acabar sent decisius al final de la curta història d’un partit o d’una eliminatòria a cara o creu, d’aquelles sense partit de tornada possible. A l’altre costat sempre quedaran els noms de Panenka o Cruyff i Jesper Olsen, com a penals exòtics i que han passat a la història dels llançaments des dels onze metres per la seva efectivitat alguns cops discutida.
Poc més de vint segons són els que triga, Achille Emana, per agafar l’impuls exacte i impactar la pilota des del punt de penal i dirigit cap a la porteria del Lega. Una cursa massa frontal i poc habitual del “galàctic” grana, fa que després d’un impacte per la part inferior el llançament marxi directament a la grada. Emana deixa escapar la primera gran ocasió d’un partit amb una posada en escena especial i que a més d’un fa recordar la “gallina de piel” d’aquell Johan llançador de penals indirectes. El so del “Fino allà fine” perfectament traduït pel nostre “fins al final” fa que el Nou Estadi retroni en els moments més delicats per l’equip de Vicente Moreno, que un cop més no és capaç de trobar l’escletxa quan el rival es queda amb inferioritat. En un Nàstic de joc vistós, agradable i normalment efectiu, resta en el seu quadern de bitàcola inacabat els apunts per cercar aquella fórmula apresa a base de mastegots que permet escardar les teranyines visitants.
Ha sonat el “Por Ti“, la grada s’ha tenyit de grana i la tornada de l’himne, amb més o menys fortuna, ha estat entonat per bona part dels gairebé dotze mil espectadors que han decidit que ja és hora de començar l’esprint final cap a la primera divisió. Tot i els pals que no s’han deixat entrar al camp o les capses de pastilles “juanoles” que s’han quedat a la butxaca d’algun membre de seguretat, el públic a respòs a la crida potser massa tardana feta des del club. La sensació d’oportunitat perduda amb la qual ha marxat gairebé tothom cap a casa és l’evidència clara del que aspira aquest equip. El líder ha passat per Tarragona, convertit en un bloc de traçat infal·lible i on Asier Garitano ha trobat aquell punt de balanç que el fa ser clar candidat a l’ascens directe. La compensació no escrita del món del futbol segurament veuria amb bons ulls que el Lega, fos el substitut de Geta i Rayo a la màxima categoria del futbol a l’Estat espanyol.
Els grana van caure segurament en aquest joc de balances proposat per l’equip madrileny i els Aburjania, Madinda, Emana, Naranjo i companyia no van saber posar aquella marxa més que necessiten per trobar el punt exacte on es troben el joc i el resultat. La fera segurament està enfurismada i no acostuma a deixar escapar dues presses de forma consecutiva les darreres temporades. Els de Moreno disposen d’un crèdit suficientment demostrat i que a hores d’ara els dóna un coixí de cinc punts per gestionar a les darreres cinc jornades per com a mínim assegurar el play-off d’ascens a primera divisió. El Nàstic manté aquell punt desvergonyit de qui acaba d’arribar que el converteix en un equip rutinàriament imprevisible.
L’equip dels rècords ha començat a notar que poden perdre un regal que han tingut massa a prop en les darreres jornades i ara toca una nova dosi de comprensió lectora del futbol per fer-nos entendre a tots plegats que és qüestió de gaudir. Equip i entorn han de seguir esperant recordar els bells somnis ocults de qui no s’ha atrevit ni tan sols a provar-ho. Pròxima estació, La Romareda.
