“Versalles era meu. I París ho seria aviat”. Empolainat amb una perruca blanca, de rinxols llargs, potser la mateixa que porta el seu nom, Antoine de Sartine disserta sobre la seva vida dalt de l’escenari. L’ha fet reviure la ploma de Carles Marquès, periodista i director del CaixaFòrum Tarragona. I sobretot un apassionat del teatre.
La història d’Antoine de Sartine li va arribar a les mans de casualitat fa uns anys. Passejant pel mercat de brocanters que es fa a la Rambla, hi va descobrir un llibre que va copsar la seva atenció. Era de l’historiador Enric Moreu i es titulava “Un barceloní a la cort de Maria Antonieta, Sartine”. I així és com Carles Marquès va descobrir aquest personatge que ho va ser tot en la vida parisina als anys previs a la Revolució Francesa i que – oh sorpresa!- va morir a Tarragona!
Era un caramel: lloctinent de la policia de París, ministre de la Marina, amb més espies que amics, col·leccionista de perruques, melòman i bibliòfil. Un intrigant d’alt nivell, a l’altura del cardenal Richelieu o de Joseph Fouché, però més ignorat per la història, potser eclipsat per aquests grans personatges. Protagonista d’una obra d’Alexandre Dumas i, més recentement, de novel·les policíaques de Jean François Parot. I mort a Tarragona. Per Marquès, Sartine va ser un regal teatralment caigut del cel.
Va començar a indagar la vida d’aquest insigne personatge, nascut a Barcelona, fill d’un intendent general d’origen francès. Segurament un de tants estrangers que hi havia fet cap seguint els borbons… I així és com va néixer Sartine, rei de París un monòleg, del qual fa uns anys ja se’n va fer una lectura dramatitzada, i que ara, finalment, ha arribat als escenaris.
Aquest divendres es va estrenar al Teatre Tarragona i al llarg del cap de setmana també s’ha pogut veure al Vendrell i a Reus. La producció, a mig camí entre el teatre i el recital, plenament tarragonina. La direcció escènica l’ha signat Marc Chornet, que comença a ser omnipresent, i la musical, Xavier Blanc, al capdavant de la Camerata XXI, amb Dani Espasa al clavicèmbal.
Sartine, en el cos de l’actor Ramon Molins, s’explica. Exposa i justifica els èxits i fracassos de la seva vida, quan la mort està a punt d’arrossegar-lo a la tomba. I s’enfronta, en un peculiar diàleg personal i musical, amb una soprano, Alba Rosa Forasté, que, sense èxit, li intenta fer recordar el seu nom. Qui sap, potser una amant oblidada en algun saló parisí… “Marie, oh una altra Marie. Però aquesta no sóc jo”, li diu. L’obra va reeixir, tots i els canvis obligats de darrere hora. Ramon Molins va substituir en només deu dies a Ricard Farré, que està rodant una pel·lícula, i Alba Rosa Forasté a Marta Matheu, que està malalta.
A més d’un intrigant, Sartine era un home de cultura: “No hi tornarà a haver una biblioteca com la meva”, es lamenta. “O us penseu que només col·leccionava perruques?”. I ens explica que no s’estrenava una òpera i no es publicava un llibre que ell no ho autoritzés. “Vaig donar permís per al primer concert de Mozart a París…”, explica. I Mozart sona. I Haydn. I també els protagonistes de les grans controvèrsies musicals de l’època, com Jean Philippe Rameau, que s’enfrontava amb Rousseau per si era més important l’harmonia o la melodia. I la música acompanya la paraula durant la gairebé hora i mitja d’espectacle, formant una unitat indestriable. La representació s’obre i es tanca amb un passatge de les Indes galantes de Rameau que, des de llavors, no em puc treure del cap.
“Hem fet un exercici d’arqueologia musical”, admet Marquès mentre fem una copa de cava amb la resta d’assistents després de l’estrena. “Hem aconseguit trobar la peça que Jaques Duphy va dedicar a Sartine i també el primer vals que segurament va sonar a Barcelona, obra de Vicent Martín i Soler. Ha estat una escriptura a quatre mans”, explica l’autor. “Amb el Xavier Blanch anàvem incorporant la música a mesura que avançava la història”.
Paraula, música i una incògnita: per què Sartine va acabar els seus dies a Tarragona? Amb l’esclat de la Revolució Francesa va fugir de París i darrere seu va deixar un reguitzell de morts. Duphy, el que li havia dedicat una peça de clave, va morir a la casa on havia viscut ell uns anys abans. Qui sap si els sans-culottes, exaltats, el van confondre amb ell. “Infàmies!”, diu Sartine indignat dalt de l’escenari… El cas és que va fugir i va tornar a la Barcelona natal. I d’allí, ningú sap ben bé perquè, a Tarragona. “Potser buscava tranquil·litat? O vaig venir per una missió secreta? O potser buscava venjança de la mà d’informadors com el Marquès de Montoliu?”, es pregunta. I es nega a donar-ne la resposta. El cas és que el 7 de setembre de 1801, Sartine, oblidat de gairebé tothom, moria a Tarragona i l’enterraven al cementiri de la catedral, qui sap si amb música del mestre de capella Melcior Juncà.
Sartine, un personatge insigne, intrigrant i misteriós que ha deixat una petja oblidada a la ciutat. Gràcies a Carles Marquès per fer-lo reviure i rescatar-lo de l’oblit. Tota una descoberta.
