Diuen que n’hi ha que neixen amb estrella. David Solé i Torné, el popular cuiner del Barquet, l’ha portada des que va arribar al món l’any 1967. I ja només caldria que una guia francesa amb nom de pneumàtic li lliurés la versió astral més cotitzada als fogons per fer justícia al seu talent creatiu i polifacètic. El d’un dels millors referents i ambaixadors de la tradició i la qualitat de la gastronomia tarragonina.
Tot i que els seus orígens són de plat de mar i muntanya (els avis paterns eren de Lleida), l’estrella que l’acompanya és la rosa dels vents, brúixola dels mariners. La mare, filla del Serrallo, va ser la primera mestra a la cuina, i encara recorda el nom d’una de les barques familiars: Ascensión. Des de petit va viure el particular món dels pescadors i els seus costums alimentaris. I quan, després d’aconseguir el primer lloc de la promoció a l’Escola de Restauració i Hostaleria de Barcelona, el van fer escollir entre la cuina d’autor i la tradicional, es va decidir per la segona. “No me’n penedeixo gens ni mica”, afirma ara, en plena febre de l’esferificació, el nitrogen líquid i altres tècniques de laboratori aplicades a la creació culinària.
I és que el David és molt de casa. I sobretot del Barquet, on ha passat bona part de la seva existència. El local, on hi havia hagut una carboneria i després una fàbrica d’envasament de sifons abans de ser adquirit pels seus avis, fa més de mig segle, per convertir-lo en un establiment dedicat a la restauració, va viure un altre moment d’inflexió quan ell i el seu germà, el Fidel, s’hi van posar al capdavant, el 1992.
Dels esmorzars de forquilla i els menús van passar a un nou model de plats creatius i de qualitat, amb els arrossos i la fauna marina autòctona com a eix, que l’han convertit en un temple simbòlic del pantagruelisme local. I també en un dels espais més visitats per gent de fora. “La meva gran lluita és fer conèixer a tot arreu la cuina d’aquí”, diu.
Un leitmotiv que l’ha portat a escriure ja nou llibres de receptes i a participar en programes de ràdio i televisió. El vessant literari és el que més ha cultivat i, amb amics com Eudald Carbonell, Pep Escoda i Paco Lostal, s’ha fet un nom en un sector força competitiu i s’ha convertit en un clàssic dels més venuts a Tarragona per Sant Jordi.
Amb El te i la cuina mediterrània va guanyar el 2011 la distinció de millor llibre de te del món. També ha tractat els condiments i les salses a La cuina del Chartreuse, El julivert, El romesco i Tocats del bolet. Tot i que, un cop més, la mar ha estat la principal font d’inspiració: Peix, cuina i tradició, Amb la mar al cor, La cuina dels pescadors de la Costa Daurada i Tela marinera. Aquest darrer, confessa que és el seu preferit. “No només parla de cuina, em defineix també a mi com a persona”, explica.
Pare de dos fills ja adults, l’estrella del Serrallo és un apassionat del seu ofici que es passa dotze hores al dia cuinant i encara troba temps per anar al gimnàs i per escriure. Hiperactiu i inquiet de mena, reconeix que li cal fer, de vegades, “coses noves i fins i tot estrafolàries” per no deixar mai d’aprendre, conèixer i sorprendre’s. És aquesta fal·lera per viure intensament cada minut la que el fa pensar en nous projectes, com dedicar-se a la novel·la, mentre no deixa de reivindicar el bon tarragonisme, el dels que creuen en les potencialitats de la ciutat i les volen difondre sense victimismes.
“Tarragona és una gran desconeguda. Tothom sap on és, però no com és”, resumeix. La metàfora perfecta d’una nit a la mar, fosca i misteriosa, on només estrelles com el Barquet del David i el Fidel il·luminen i orienten els mariners de la gastronomia.
