Miranda de Ebro no va ser el Tenerife grana per un dia, la Plaça de la Font només va sentir aquella remor habitual de converses nocturnes entre copa i copa i soroll de coberts, de plats i de cadires arrossegades.
El so de l’afició només es va sentir al Nou Estadi, on va ser ben diferent a aquell que es podia escoltar als habituals llocs de celebració de l’afició grana. Els que van anar al camp grana ho van fer convençuts de viure una nit històrica, una d’aquelles que s’havien de recordar, com feia exactament deu anys i un dia.
Les ganes de celebració, de festa i de tornar per la via ràpida a primera divisió, van fer fins i tot, celebrar dos gols del Mirandés que no van existir. Només el gol, que va marcar Xavi Molina, amb la sensació d’haver empentat tots, va fer tornar a callar el Nou Estadi que van restar en una absència de so a l’espera del que arribava des d’Anduva.
Mai va arribar el gol esperat dels de Terrazas i el Nàstic es va deixar anar a l’espera d’una circumstància inexistent que va fer que finalment l’Alabès acabés empatant i es proclamés, simbòlicament, campió a Tarragona.
L’ovació tancada, sonora i de sentiment que va dedicar l’afició als jugadors grana els darrers minuts, va ser però el millor preludi per acompanyar a l’equip en el camí que ara comença.
L’ascens a primera, aquell somni d’una nit d’estiu, queda es stand by com a mínim dues setmanes a l’espera del desenllaç final.
Ara, torna a estar tot per fer. Ara ja no val mirar enrere, ni buscar estadístiques possibles, no cal estar pendents d’altres camps. Els grana han de fer que sonin aquelles velles cançons que es van cantar fa deu anys, només amb el seu joc i la seva gestió de dues eliminatòries a cara o creu per ser a primera.
La lliga, encara que sembli mentida, ha decidit premiar el millor classificat i els de Vicente Moreno gaudiran de la tornada a casa a les dues eliminatòries. A més a més en cas de finalitzar les pròrrogues, el Nàstic s’estalviaria els llançaments dels onze metres i guanyaria directament l’encontre.
El Nàstic de Moreno ha de fer valer la seva experiència en play-off per poder encarar aquests dos pròxims partits amb menys handicaps que els seus rivals. El fet de jugar la tercera fase d’ascens consecutiva ha de servir per tirar dels apunts anteriors i aconseguir que la gestió mental del moment sigui l’oportuna, com ho va ser en les dues anteriors. Amb poc marge per la confecció i menys per cometre errors, els grana jugaran dimecres a Pamplona el primer dels partits per aspirar a tocar el cel la pròxima temporada.
En el record quedarà l’eufòria de Xavi Molina amb el gol, els cops a terra de Madinda al finalitzar el partit, la celebració dels gols fantasmes, el retorn al camp dels futbolistes a demanda dels Orgull Grana, l’entrada de Marcos, l’ovació per Emana, les arengues eternes de Manolo Martínez i Xisco Campos o les visites d’històrics com Ekpoki, Felip, Pinilla, Powel, Buades i companyia. La possibilitat d’ascens a primera va atreure a mitjans, curiosos i icones del passat però no va aconseguir omplir el Nou Estadi com s’esperava.
Les pròximes setmanes, aquest joc boig que ens apassiona regala a una llarga segona A, encara quatre partits més abans de poder tancar la campanya.
Com aquella sort que mai s’espera, els grana han de saber jugar amb la paciència, amb el seu propi joc, amb les ganes de guanyar i amb aquell punt d’atzar necessari per poder explorar quins són els seus millors recursos.
L’equip de les mil cares, el que tants cops hem etiquetat com el dels rècords absoluts, ha de seguir persistint en un repte que s’ha trobat per sorpresa en mig del guió i que ara necessita escriure els dos darrers capítols de la sèrie, per tancar una història particular que com a mínim ja podem dir que al Sadar; Continuarà…
