2 d’abril del 1986. Una data que segurament dita així sona a un dia més, a un any més o a una nit més. Sí, era de nit, nit de convivències a Castell de l’Areny per alguns que amb nou anys i amb un transistor a l’orella seguíem com podíem el que va ser una de les primeres grans remuntades que recordo del món del futbol.
Un nom; el de Pichi Alonso i una semifinal de la Copa d’Europa davant del Gotteborg em va ensenyar de cop i volta que per molt que un equip perdi per 3 a 0 en un partit d’anada les eliminatòries sempre són com a mínim a 180 minuts.
Dos anys més tard ni els gols de Losada (2) i el del “nano” Soler, li van servir a l’Espanyol per guanyar una UEFA que es va quedar a Leverkusen gràcies a un porter alemany, Vollborn, i a una remuntada històrica dels de l’aspirina.
No, les remuntades no són patrimoni exclusiu dels que invoquen l’esperit de Juanito després d’aquell 5 a 1 al Derby County, ni de les finals guanyades a darrera hora pel United o la remuntada èpica del Liverpool al Milan. També els hereus del Super Depor li va aixecar un 4 a 1 de l’anada a un Milan en inici de decadència. Un dels darrers exemple propers el trobem l’any passat. Las Palmas li va remuntar un 3 a 1 al Saragossa per colar-se a primera quan els aragonesos ja cantaven el seu retorn.
Una remuntada sempre és una crida a l’èpica, als valors més ancestrals, al cor, a tot allò que envolta els sentiments més primaris del futbol deixant de banda qualsevol plantejament tàctic o explicació lògica.
Les nits màgiques s’escriuen habitualment després de nits catastròfiques, de nits on no t’ha sortit res i on t’han passat factura aquells maleïts errors que et condemnen en excés.
El Nàstic ha de tornar a les seves arrels, aquelles que s’ha deixat en algun lloc fora del Sadar en una primera part on els de Moreno han complert la màxima que diu allò que; “el futbol és un joc que habitualment es decideix a les àrees”.
Els grana han pagat cares les errades pròpies i no han encertat ni ofensivament ni defensivament davant d’un Osasuna que ha tirat d’experiència i estratègia per superar a un Nàstic desconegut en l’eficàcia.
Dissabte l’efecte psicològic dels dos equips serà diferents i la plantilla grana ha d’haver paït millor la situació. Els bioritmes diferents dels dos equips en la seva entrada a la fase d’ascens s’han de mastegar els pròxims dies on l’equip ha de saber esborrarà els dubtes i només tindrà al cap la remuntada.
Vicente Moreno haurà de tornar a despertar a la fera i recuperar l’equip que ell ha construït amb el seu caràcter guanyador. Els dos conjunts arriben amb la benzina justa per disputar una fase d’ascens agònica on aquella famosa gestió dels petits detalls sempre és decisiva.
Nàstic i Osasuna contagiats per un conservadorisme exagerat han pecat d’errades similars a l’hora de la construcció de joc però que han castigat més als tarragonins.
Ni l’aposta de taponar l’eix central d’Enrique Martín, mol a l’anglesa, ni l’intent de proposar un futbol de toc que ha donat bon resultat a Moreno aquesta temporada, han ensenyat les millors armes d’uns i altres.
Els navarresos s’han jugat a la carta de la pilota aturada les seves opcions finals i els tarragonins no han encertat en el cop de pedal per trobar el ritme adequat a l’encontre.
El 3 a 1 final segurament no és de justícia argumental però sí real. El Nàstic ha de construir ara la seva nit èpica i ha de convertir el Nou Estadi en aquell escenari amb el clima propici per seguir creient.
L’afició ha de fer un nou exercici de fe i creure cegament en un equip que ha donat arguments suficients per abandonar l’agnosticisme futbolístic i repetir aquell crit amb el que els aficionats grana han acomiadat els jugadors “Sí que es pot”.
Toca oblidar la càlida nit d’Iruña i els càntics afinats dels Indar Gorri per repetir-se com un mantra “jo hi crec” i invocar a tots els esperits de les grans remuntades.
