Aquest divendres, el dia després del Brexit, estava fent un café en un centre comercial d’Stirling, al cor d’Escòcia, quan una noia ha posat un cartell al meu costat anunciant una oficina de canvi de moneda a la planta baixa del recinte. En l’estona que he estat allà, uns 15 minuts, ha canviat dues vegades el valor de l’euro: de 1’4 a 1’3 i després a 1’2 lliures esterlines. Estava a 1’7 a principis de setmana. Me l´he quedat mirant, li he somrigut i li he dit: “Crazymorning” i ella m’ha somrigut i ha bufat.
He anat al centre comercial per comprar-li una kilt, una faldilla típica escocesa, a la meva filla petita. He entrat en una botiga plena a vessar de tot tipus de mechandising, i tot amb el tradicional tartan, el dibuix de quadrets escocès amb el que s’identificaven els diferents clans. La dependenta era portuguesa, de les Açores, anava vestida tota ella amb quadrets roses i grisos i xapurrejava català. Estava preocupada pel resultat del referèndum. No sabia si es podria quedar al país.
La noia de la botiga del costat, on he comprat unes quantes enganxines per decorar cartes infantils, era mexicana. “Yo ya tengo la ciudadanía, no estoy preocupada, pero es muy triste”, m’ha dit. I aquest és el sentiment general a la Universitat d’Stirling, on hi estic treballant fa un parell de mesos. El meu company de passadís, veneçolà, estava avui profundament deprimit, tot i que ha agraït a través de Facebook que Escòcia hagi votat majoritàriament pel “Remain”.
No se sap ben bé què significa el resultat del referéndum a la pràctica, però hi ha una profunda decepció, de moment emocional, dels estrangers que viuen i treballen al Regne Unit. Les veus que se senten a la cafetería i a la cafetería virtual que suposen les xarxes socials parlen de decepció i de la paradoxa d’un país que t’acull i et fa sentir exclós gairebé amb la mateixa intensitat.
“Molta gent aquí se sent incòmoda i dolguda amb el resultat del referèndum”
Fa unes setmanes parlava amb un productor de la BBC que em deia que tenia discussions amb la seva mare, ja gran, que estava instal·lada en la nostàlgia d’una Anglaterra imperial i que veia amb desconfiança la diversitat de gent que s´ha anat instal·lant en el país el darrer mig segle. El seu ideal era l’Anglaterra dels anys 50, quan el curry encara no era considerat com a plat típic anglès.
I aquesta és una de les moltes clau de volta: el Brexit és generacional i el seu principal argument és el control migratori. Escòcia, però, és diferent. La presidenta Nicola Sturgeon ha sortit a defensar l’organització d’un nou referèndum per la independència d’Escòcia perquè diu que no es pot obligar els escocesos a sortir d’Europa quan han votat majoritàriament per quedar-s’hi. Ella ha estat una de les cares més actives i brillants de la campanya del “Remain”, per altra banda fluixa i poc coordinada.
La sensació que tinc és que el resultat del “Brexit” ha posat al Regne Unit davant d’un mirall poc afavoridor i que molta gent, especialmente aquí a Escòcia, se sent molt incòmoda i dolguda davant d’aquesta imatge. Seguint, però, les reaccions polítiques a través d’una més que impecable televisió pública, escoltant l’alçada política -a excepció d’en Farage (UKIP), desencertat gairebé sempre- dels diversos líders pro-remain i pro-leave, no puc més que envejar la profunda cultura democrática d’aquest país… i les comparacions són odioses però potser necessàries.
Recupero el fil argumenal amb el que la Marta acaba la seva crònica, envejant la cultura democràtica evidenciada pel referèndum del Brexit i ho comparo amb l’anàlisi que van fer ahir els líders dels dos principals partits espanyols (fins demà) que també governen Tarragona mitjançant el ‘tripartit de Rajoy’, assegurant que les decisions importants no s’han de votar. Que per això ja estan els polítics.
No em sorprén pas que aquest sigui un argument del PP, hereu directe del franquisme polític, institucional i oligàrquic que encara mana a Espanya. Però que sigui compartit pel PSOE evidencia que l’herència del dictador, l’epitafi del “atado y bien atado” també afecta a l’esquerra espanyola, captivada pel poder centralista de Madrid i amb l’únic objectiu ideològic real d’ocupar-lo.
Cameron va convocar un referèndum sobre un tema trascendent per donar veu al seu poble. I un cop ha constatat la derrota (per cert, amb un resultat molt ajustat de 52%-48% que no ha generat enlloc del món cap dubte sobre la seva legitimitat) ha dimitit de forma immediata. Això és democràcia real!!!
Sobta que aquells que no van dir res sobre la importància del vot de la gent gran en el resultat del primer referèndum d’Escòcia lamentin ara que aquest hagi estat també un element clau a favor del Brexit. I més encara que els que estan aixecant murs a tota Europa per impedir l’entrada d’èssers humans que escapen de la guerra i la mort critiquin ara els resultats de les seves polítiques en forma d’un augment significatiu de la xenofòbia i el racisme. La hipocresia i el cinisme de la dreta no té límits!!!
Que no ens vinguin, doncs, amb lliçons democràtiques aquells que volen perpetuar la dictadura dels bancs, les multinacionals i els mercats.