Carregant ...

Pitu Rovira, llibreter: la barba de l’Àliga

caricfet

Diu la cultura popular que la barba és sinònim de saviesa. Una afirmació que escau perfectament a la figura imponent, de posat greu i veu profunda, de Josep Pitu Rovira.

La seva és una saviesa que emana de la tradició, la terra, el compromís, l’experiència, els principis i l’activisme. Tot plegat fa d’ell un símbol local, vinculat sobretot a dos dels referents culturals de la ciutat, com són la Llibreria La Capona i l’Àliga. Exponents, alhora, dels seus dos espais vitals: la plaça de Ponent i la Part Alta.

Nascut el 1955 al carrer Merceria, els records d’infància s’ubiquen al poble encara intramuralles i amb vida pròpia, on “baixar a la plaça de la Font” suposava entrar a un nou món. Jocs en carrers de fang i pedres, enfilat a la paret romana de la plaça del Fòrum i els voltants de la Catedral i l’escorxador, font inesgotable d’olors, sorolls, antics oficis i anècdotes, com els ramats d’ovelles entrant pel portal de Sant Antoni.

“Només ha passat mig segle i semblen imatges de l’edat mitjana”, diu, mentre recorda quan acompanyava el pare, guardamolls del port, a un sector d’escullera on treballava, conegut com la Sibèria pel fred gèlid que hi feia. A la casa familiar hi va viure amb els pares, germans, l’àvia i una tieta que va passar dels cent anys. I també hi van néixer després els dos fills. Tots de la Part Alta, malgrat que els Rovira tenen arrels a Salomó i La Canonja, on un avantpassat va ser el darrer alcalde abans de la Segona República.

Alumne del col·legi Jaume I, hi va romandre fins als quinze anys per estudiar comptabilitat i aconseguir una primera feina a un casa de venda de tractors i camions. També es va graduar en electricitat i electrònica a l’IES Vidal i Barraquer (llavors Escuela de Maestría Industrial), tot i que el destí l’esperava a la plaça de Ponent, on va familiaritzar-se amb el paper i l’edició a la desapareguda copisteria VyP, seu dels primers contactes amb l’activisme cultural i polític, imprimint opuscles clandestins contra el règim agonitzant, i on també va conèixer la que desprès seria la seva dona.

En aquesta època, amb disset anys, ingressa a la Societat Coral L’Àncora, on n’hi ha estat quaranta i de la qual va ser president. La primera d’una llista d’entitats on hi ha deixat l’empremta, com Òmnium Cultural del Tarragonès, el Club Amics de Maginet, la Colla Jove, el Ball de Diables i, naturalment, l’Àliga, l’element del Seguici que sempre estarà vinculat a la seva persona, malgrat que s’ha retirat de la primera línia.

A inicis dels anys 80 va formar part del grup de joves revolucionaris que van recuperar i reinventar les festes de Santa Tecla. “Tot estava per fer”, exclama, parafrasejant l’Alfred Fort, un dels companys d’aquella etapa. Fins i tot estava per arribar una nova llibreria moderna i alhora compromesa amb la tradició cultural tarragonina, fins al punt de fer d’ambaixadora de la ciutat a la resta del país.

Amb aquest objectiu, i al costat de dos amics de joventut, els germans Ricard i Pau Espinosa, va fundar el 1997 La Capona. Un nom que ret homenatge a l’única campana cívica de la Catedral, pagada per l’Ajuntament, que, a la Guerra Civil, avisava dels bombardejos feixistes. “Quan l’hi vaig dir a la meva mare es va emocionar”, rememora.

Amant del senderisme des del seu pas per l’Agrupament Escolta i Guia Alverna, el Pitu Rovira més autèntic es perd pel Montsant, les Muntanyes de Prades i els Ports, sempre que no hi hagi actuació de la Jove. Però és dins l’Àliga on transcendeix el mite. Amb camisa i pantalons daurats, faixa negra i mocador vermell, convertit en una barreja de diable, bandit i trabucaire. Rauxa de festa i saviesa tel·lúrica. L’Àliga de Tarragona… porta barba.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *