Carregant ...

Decibels embolicats de colors

Les millors pirotècnies participen al concurs de Tarragona, a la platja del Miracle. Foto: MANUEL R. GRANELL - Tarragona Turisme

Les millors pirotècnies participen al concurs de Tarragona, a la platja del Miracle. Foto: MANEL R. GRANELL – Tarragona Turisme

Baixen soles però acompanyades per una multitud. Una mare i la seva filla. Em sembla que parlen baixet però canten alguna cosa. Decideixo fixar-me-hi millor: paro l’orella i sento que és la melodia de l’Amparito Roca. Ja és estiu. La porta agafada al coll, un braç per la petita i l’altre per una bossa de plàstic plena de menjar. És fosc i l’olor de la humitat gruixuda es fa notar, potser un pèl massa. S’intensifica mentre t’apropes a la platja. El Miracle té una d’aquelles sorres que respira activitat. És aquell racó de terra i mar amb un mirador permanent. L’aigua on cada hivern, des del Balcó,detectes algú que es banya i no dubtes en titllar de boig. El trosset de mar que s’omple de vaixells petroliers durant tot l’any, i de turistes i gent de Tarragona quan arriba la calor.

Les nits del Concurs de Focs i la xafogor marquen l’arribada de l’estiu a Tarragona

Cada entorn, segons l’estació meteorològica, desprèn una olor característica. La família que es vol desfer de la sorra sota la dutxa, l’avi que desplega la cadira de ratlles blaves i blanques, i la tieta que estira una tovallola per versionar les estovalles. Els menuts aprofiten els últims minuts de permís per acabar l’aigua del Mediterrani. Els entrepans, neveres blaves amb ansa, bosses de patates fregides, paper de plata i ampolles seran el preludi d’un terrabastall admirable. Tret de Sant Joan podríem dir que les nits dels Focs, juntament amb la xafogor, marquen l’arribada de l’estiu a la ciutat.

Tres petards, compte enrere. El primer sembla no espantar ningú però el segon comença a generar rebombori més enllà d’algun ensurt inevitable. “És el segon o el primer?”, s’escolta al costat. Mirant el rellotge aclareixen que deu ser el segon, el primer ja faria tard. Ara sí, fins i tot l’inconscient s’ha activat a temps per resseguir la trajectòria fins al pet final. “Esperem que l’aire no bufi cap aquí”. Tant de bo el vent us escolti.

És curiós com, després de tants anys, el que arrenca més “Oooh” de la platja són el que tots coneixem com a “palmeres”. Aquells coets que quan no poden enlairar-se més senzillament exploten i cau un nombre d’espurnes incalculable. Color bronze i cel blau marí. És com si les il·lusions i idees prenguessin vida il·luminant les cares de la gent.

M’agrada pensar que, encara que només sigui per uns instants, ens en podem oblidar de totes aquelles menudeses que ens dificulten la rutina, aquelles petites o grans coses que ens allunyen dels somriures. Encara que només sigui aquella dècima de segon, aquell fotograma en el qual la llum que penetra el cel intensifica el rostre de la persona que està arrebossant els peus amb tu a la sorra. Aquella personeta que juga inconscientment amb el rasclet mentre els ulls són un mirall de l’espectacle pirotècnic.

Decibels embolicats de colors. M’agrada pensar que, encara que només sigui per uns instants, som nosaltres els que esclatem d’alegria. Marxaran soles però acompanyades per una multitud. Una mare i la seva filla.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *