Diu la dita que la bóta de sant Ferriol és una autèntica bicoca, perquè no para de rajar, com el pou sense fons que va penetrant l’escorça terrestre i que es perd metres i metres avall. La bóta raja, i raja com si no tingués mai fi i, per molt que li demanis la substància que conté —no m’aventuraré a dir si en raja aigua o vi—, sempre en té més. I, això, em porta a pensar en els Jocs Mediterranis Tarragona 2017 perquè és una autèntica mina de titulars, articles, mocions i, fins i tot, plens municipals extraordinaris i monogràfics. No és per a menys, però el rebombori dels Jocs ja fa molt que s’arrossega i cada vegada més a prop de l’esdeveniment es llegeixen declaracions —ni més ni menys que del nostre batlle— que diuen que pot ser que haguem de renunciar, per dir ben poc després que la cosa acabarà a bon port. O retallada. Però, fet i fet, també podríem haver parlat d’un bon principi del pou sense fi, del dia de la marmota o del conte de l’enfadós. Ja ho veieu, el folklore popular és tan ric i ampli que ens posa a lloc, i amb memòria ancestral.
Aquests diners, que de vegades ens gastem en promocions a petita escala, poden semblar irrisoris, de vegades en altres accions o intervencions municipals poden suposar un canvi substancial en projectes de més abast que la simple fotografia d’un Felip de Borbó envoltat de polítics diversos. Si amb tot apliquéssim més seny, invertiríem el poc que tenim en coses més rellevants i lícites. I encara més: ¿què me’n dieu de l’ús partidista de les adjudicacions pressupostàries? El fet que el govern espanyol del Partit Popular (PP) s’hagi esperat a aquestes alçades de la pel·lícula (no m’atreveixo a dir de quin gènere és) per dir que invertirà 3,4 milions d’euros a remodelar el camp del Club Gimnàstic i la pista de Campclar, i que invertirà, alhora, els nou milions més que falten (sembla que no s’hi comprometen en ferm), fa pensar que s’ha demorat per fer-ho casar amb cites electorals.
D’aquesta manera, el missatge que ens envien des d’Espanya és clar: «Tarragonins, a Madrid us tenim en compte». I jo dic: esclar! Per això tenim unes inversions ferroviàries envejables, amb trens de primera, puntuals, ràpids, amb bones tarifes i combinacions, que s’ajunta a una xarxa de carreteres (públiques i gratuïtes) de primera categoria. Més la sanitat que els governs d’aquí i d’allà s’han dedicat a trastocar.
Però el tema de fons, més enllà d’un esdeveniment que no engresca gens, és: ¿cal l’excusa d’uns Jocs perquè la Generalitat i l’Estat espanyol posin diners a Tarragona? A l’entrevista publicada a La Vanguardia (5 de juliol de 2016), Ballesteros afirma que l’ajuntament s’ha gastat 10 milions perquè les altres administracions se’n gastin 70. Calia arribar a això, per fer-ho? Si els equipaments són necessaris, que es construeixin, però sense el pretext dels jocs.
Sigui com sigui, amb el que sí que hi ha fil a l’agulla és amb el pavelló Sant Jordi. La Generalitat ha cedit el solar a la universitat per un període de 75 anys perquè s’hi construeixi un pavelló que acollirà la competició de voleibol, un centre esportiu, una nova residència universitària i un aparcament. Al seu torn, la Rovira i Virgili ha cedit la construcció i explotació de tot aquest conjunt (pavelló, centre esportiu i residència) a una empresa que la gestionarà durant 40 anys… Altrament dit: gràcies als Jocs tindrem unes noves infraestructures i això és motiu de celebració. El que ja no sé si ho és —perquè en desconec els detalls—, és la gestió de tot plegat que recau a mans privades i no públiques (és a dir, ni Generalitat ni Universitat).
I, si tot això no és així, és el que sembla. Tot és molt complicat, certament, i digueu-me malpensat, però… els antecedents ja ho tenen, això. La millor recepta per combatre-ho és la transparència.
