“Hem estat com el temps”. El passat 10 d’abril Vicente Moreno feia un valoració negativa del que havia vist sobre un Alcoraz negat per l’aigua i la pedra. La declaració hagués servit, perfectament, aquest diumenge, i no precisament pel temps.
És la segona jornada i és absolutament precipitat treure conclusions però els aspectes a millorar s’han de detectar per a corregir-los el més aviat possible. La precisió és inversament proporcional a la petita revolució de l’equip durant els minuts finals. Dels noranta n’aprofitem dos i són del temps afegit. Ahir es va marcar després un rebot dins l’àrea: va ser el segon llançament entre els tres pals. El primer havia arribat un minut abans.
Els canvis en l’alineació ens diuen que estem buscant la manera d’encaixar les peces perquè el joc sigui fluid i efectiu. En aquesta segona jornada hem tornat a veure un centre del camp borrós, falta de contundència en els contraatacs i sobretot, pobra connexió entre les línies de joc. Paradoxalment el dorsal que més podia preocupar-nos, el de Saja cobrint la baixa de Reina, és el que més bones sensacions ens està donant, si més no per ser contundentment clau davant ocasions claríssimes de gol. Amb Molina al mig del camp, substituint un Tejera lesionat, la intenció era blocar el joc dels locals, finalment la preocupació només va ser Samu Sáiz.
La primera ocasió clara del Nàstic al Alcoraz va arribar, a pilota aturada, al minut 89
La pilota arriba al mig del camp, el jugador la perd, li passa per sota les cames, el defensa la xuta, rebota a l’esquena d’un contrincant jugador, el rival es tira al terra, un altre rebot, la pilota no està en possessió de ningú, dos jugadors volen recuperar-la, acaben fent-se falta. El centenar d’aficionats grana, desplaçats a l’Alcoraz potser s’estaven marejant i avorrint, i és que la primera part no va ser per menys: bogeria i imprecisió.
El cansament ens va fer un flac favor en la segona meitat, semblava que el desgast físic d’ambdós equips afavoria els granes. Uche li fa un gest d’aprovació a Madinda, l’encoratja i li dóna a entendre que s’ha de seguir lluitant. Al cap de quinze minuts li anul·len un gol al Huesca. Segon flac favor: tres minuts després arribava el gol de debò, Samu Sáiz. Les xarxes bullien i les cares de la gent també. “Es veia a venir”. Fa temporades que els últims quinze minuts ens són difícils, però també en fa alguna on els minuts de descompte ens somriuen.
Minut 90, córner a favor del Nàstic, refusa la defensa i Rhasalla marca el seu primer gol minuts després d’entrar al terreny de joc. Un gol, un punt i un empat després de canviar el joc per la supervivència durant noranta minuts. El Huesca només va ser superior en efectivitat, en conjunt es va veure molt poc futbol sobre la gespa. Benviguda, altra vegada, Segona Divisió.
Jugadors, entrenador i president tenen clar que “un punt és positiu, és bo sumar i és molt aviat”. L’equació està mig resolta, tenim fe, voluntat, talent, il·lusió i esforç, ens cal la precisió, la contundència i la connexió. Els inicis de temporada són feixucs, la Segona és molt barroca i com dirien els (s)àvis, “lo important és com s’acaba i no com es comença”…i tot just comencem.
