Carregant ...

Teresa Fortuny, sindicalista: la fermesa bolxevic

Teresa Fortuny_RGB

Diuen que la llibertat té nom de dona. També la revolució, un concepte tan manllevat i mercantilitzat que es relaciona més, actualment, amb una samarreta que amb els bolxevics de Lenin.

És per això que sobta la fermesa, la serenor i la saviesa amb què Teresa Fortuny i Solà transita, amb 71 anys, per aquests temps superficials i líquids en què el culte a l’estètica és trending topic ideològic. Escoltar-la defensar els mateixos principis pels quals lluitava el seu pare al port de Tarragona durant la Segona República –i que li van costar el lloc de treball després de la Guerra Civil– produeix una admiració només superada pel to calmat, convençut i alhora respectuós amb què els expressa.

“El pare va negociar amb els patrons torns setmanals per donar feina a tothom i remunerar el temps d’atur forçat. I també la jubilació als seixanta anys, davant la duresa del treball de càrrega i descàrrega dels estibadors”, diu. Represaliada pels franquistes des del seu naixement a l’antiga Beneficència (ubicada a l’actual Palau de la Diputació), l’estigma de formar part d’una família “marcada” la va perseguir durant la infància.

Instal·lada al carrer Pare Iglésias (els bombardejos feixistes havien destruït el domicili anterior), els records de la Part Alta de la postguerra són de fam i misèria. I també de solidaritat, evidenciant la consciència social que conserva intacta. “Veia passar cada dia els que tornaven de la sopa, el menjador per als més pobres que hi havia al Camp de Mart. Tot i ser sis a casa i viure de l’estraperlo, la mare els donava una llesca de pa”.

Alumna de l’Escola El Miracle, la vida fora muralles no va canviar gaire. “Al col·legi hi havia les recomanades i les que no ho érem, i per tenir un abric als dotze anys vaig treballar un estiu a la geladeria d’un oncle”, explica. Poc després va començar la seva prolífica trajectòria laboral, primer com a dependenta i més tard d’administrativa en unes oficines duaneres del Serrallo, gràcies als estudis de mecanografia. Vinculada a la Colla Sardanista Joventut Tarragonina i a la Joventut Obrera Catòlica, el 1968 es va iniciar en l’activisme sindical i polític, alhora que cursava –en horari nocturn– el Graduat Social.

Anys de fulls volants i pintades nocturnes. De manifestacions i reunions il·legals que es van intensificar a la dècada dels 70, lluitant des del món obrer de les fàbriques. Va ser així com va formar part de les plantilles de la MAI de Valls, la Moldy i la Cinzano, a Vilafranca del Penedès, i les multinacionals Van Leer Ibèrica i Elring Klinger, a Reus.

Entre aquestes dues darreres poblacions i Barcelona va viure un curt però intens període a la clandestinitat, que la va obligar a marxar, el 1974, de la seva ciutat. Amb el retorn de la democràcia va obrir una llarga fase de vint-i-cinc anys com a dirigent de CCOO al Baix Camp, que va simultaniejar amb la militància política estrenada el 1973 a l’Organització d’Esquerra Comunista (OIC), i que l’ha portada també al PSUC, el PCC i EUiA, entre escissions i divisions internes, el sempitern problema de les esquerres.

“Per coherència ideològica, volem afinar molt en la defensa dels principis d’igualtat i llibertat, tot i que s’han de buscar punts d’acord, ja que la unitat és bàsica”, assegura. Retirada de la primera línia, tot i que activa en molts fronts, tan aviat defensa la memòria d’Elisa Cardona, l’única dona afusellada per Franco a Tarragona, que dóna classes de català com a voluntària i participa en reunions per refer un front comú local d’esquerres, en el que ja és el seu segon procés constituent.

Una nova etapa plena de reptes, que afronta amb la tranquil·litat i la fermesa habituals i una consigna bolxevic encara molt vigent: “Fer pensar la gent”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *