.
Tot va començar un migdia d’abril en una taula del restaurant Koop, al costat d’una màquina d’escriure. Faltava menys d’un mes perquè es tanqués la convocatòria del concurs de la imatge gràfica de les festes de Santa Tecla. Entre creps i rialles, Elena Gavaldà i Jordina Estopà, acompanyades de la periodista Núria Jacas, van bromejar sobre la possibilitat de presentar-s’hi juntes. No ho haurien dit mai, però el joc ràpidament va desembocar en projecte. Van passar de la conya al trescar en qüestió d’hores. Aquell mateix dia la Jordina ja va sortir de la casa de l’Elena amb un primer esbós que s’acostava força al disseny definitiu que acabaria fent fortuna entre el jurat del certamen.
.
«No li volíem dir a ningú que ens hi presentàvem», confessa la Jordina. Tant l’Elena, provinent dels mons del periodisme i de la fotografia, com la Jordina, apassionada de les belles arts i de la història de l’art, tenien experiència en el camp del disseny, però així i tot els feia respecte la idea de competir amb professionals del gremi. Van optar per portar-ho amb discreció.
.
«Jo volia que el disseny estigués dedicat als nanos sí o sí», manifesta l’Elena, que forma part de l’Agrupació de Portadors dels Nanos Vells de Tarragona, de la qual guarda molts records d’infantesa, de quan portava les ampolles d’aigua dels portadors. Davant la determinació de l’Elena sobre qui havia de protagonitzar la imatge, no quedava marge per a gaire discussió. D’entre tots els nanos, van escollir plegades el Capità, això sí.
Entrevista a les autores de la imatge gràfica de les festes de Santa Tecla 2016
La imatge que tant l’Elena i la Jordina van crear, que obvia el cap del nano, ens convida a fixar-nos en la resta d’elements que el signifiquen: el barret, el bastó, les mitges blanques, les sabates negres, etc. «En un inici la roba havia de portar unes pestanyes, com les figures retallables, però al final vam creure que el disseny ja funcionava sense necessitat d’afegir-les», explica l’Elena.
.
Precisió i bona sintonia. En aquella primera tarda de treball van repassar tots els cartells de les Festes de Santa Tecla i van acordar un color de fons pla que no s’hagués utilitzat fins aleshores. No van tenir complicacions a l’hora de posar-se d’acord. Quan l’Elena es va encarregar del cartell del Carnaval de Tarragona, l’any 2015, ja va comptar amb les impressions de la seva amiga Jordina, amb qui va congeniar: «Em vaig recolzar molt en ella. Li vaig preguntar si li agradaven la idea, la tipografia, els colors… En aquell moment em vaig adonar que teníem gustos similars».
.
La manera de totes dues d’afrontar l’espera del veredicte va ser, tanmateix, antagònica. Eren dues cares d’una mateixa candidatura col·lectiva, sota el pseudònim «Jordi Troians»: la Jordina, que tot i reconèixer que era «molt difícil» que finalment guanyessin, guardava esperances en què la il·lusió i les hores invertides poguessin donar els seus fruits; i l’Elena, que era l’abanderada del pessimisme. Quan les va trucar per telèfon la consellera Begoña Floria per anunciar-los que eren les guanyadores del concurs, l’Elena va fer un bot de sorpresa al menjador de casa seva, i la Jordina no se’n va poder estar de reivindicar-se: «Elena, jo ja t’ho vaig dir!».
.
Aquesta Santa Tecla totes dues s’han equipat amb la samarreta, la bossa i les calcomanies de la Festa Major. Encara al·lucinen quan veuen pel carrer tantes persones lluint la seva obra. De fet, l’experiència els ha marcat tant que no descarten tatuar-se el barret del nano Capità al cos. La Jordina tampoc no oblidarà amb facilitat la tarda del 18 d’agost d’enguany, quan l’Agrupació la va convidar a portar la Marquesa. Juntes, aquestes apassionades del fet casteller —la Jordina, castellera de la Jove, i l’Elena, de Sant Pere i Sant Pau— que es varen conèixer al programa Toc de castell, de Tarragona Ràdio, evidencien complicitat. Amb les paraules i amb les mirades. Potser seria bo que organitzessin aviat un altre dinar d’aquests d’allò més cuqui, que en dirien elles, perquè de la taula en brollin altra vegada projectes compartits i alegria.
