La lliga és com una partida d’escacs. Dies i nits. L’atzar juga amb els futbolistes com si fossin peces. Els cansa i els motiva. Fa escac i mat, i a vegades guanya. Peça a peça els torna a posar dins la caixa. Cada un d’ells té una meta, cada equip té un destí. A partir d’ara el destí començarà a escriure’s, i a complir-se.
Dissabte, derrota a Córdoba (2-0). A Can Nàstic es va estar molt a prop de tocar el cel fa pocs mesos i ara comencem a sentir l’esclafit de les brases. Sí, caminem sense fe, ho demostren els jugadors sobre el terreny de joc. El destí es perfila partit a partit i la saviesa comença a posar-se en dubte quan després de set jornades els grana només han sumat quatre punts.
Semblava que la reacció, davant el Zaragoza, era el suficientment contundent com per pensar que s’havia iniciat una nova línia positiva: avui hem tornat a caure dins un cercle de despropòsits. Comencem, una jornada més, emmarcant els guants de Saja com el millor del Nàstic durant els noranta minuts. La contundència i concentració en defensa són quasi nul·les, el mig del camp no existeix i en atac veiem un Uche espès al costat un Álex López que insisteix sense obtenir cap mena de resultat.
“En set jornades ens han posat al nostre lloc. Hem de ser humils”, deia Vicente Moreno a la sala de premsa, i és així. El tècnic ha demostrat ser la nostra constant. La de l’equip, club i afició. Assumeix la total responsabilitat moral: “No estic fent bé les coses”. Sí, tot ha de millorar, el que sembla més preocupant però és l’actitud de la plantilla sobre la gespa.
Els dos gols del Córdoba, un a cada meitat, van arribar, una vegada més, després una errada majúscula en defensa. Rivals completament sols que se’ns escapen, pèrdues de pilota al contraatac, comunicació defectuosa entre nosaltres i en definitiva mancança en la iniciativa grana. Podríem posar les ganes i adrenalina de Jean Luc i Gerard Valentín (ahir fora la convocatòria per lesió) com a exemple a seguir. Són els dos únics jugadors que han demostrat una empenta regular imparable.
Sense reacció: set jornades, zero victòries.
Impotència. A cada jugada, a cada mirada i a cada reacció. Per començar la de Vicente Moreno quan veu que les coses no funcionen. Asimètricament Tejera cometent faltes més que innecessàries, tot just saltar al terreny de joc. Que no n’hem aprés? El migcampista de Barcelona va ser expulsat a Soria fa tot just quinze dies i avui sembla ser que ja no se’n recordava. Un perfecte retrat de l’estat anímic de l’equip.
Inestabilitat. Considerablement nerviosos. Feia molt temps que la família grana no experimentava la situació actual. Podríem perdre o tenir un mal dia però la base hi era, sabíem al que jugàvem i per a què jugàvem. Ara tots plegats tenim la sensació de no saber gaire gran cosa més que sobreviure.
“If we can’t live together… we’re going to die alone”. El passat 22 de setembre Lost celebrava el dotzè aniversari de la seva primera emissió. Perduts ho estem. Massa. La plantilla té molts deures a fer, sobretot un canvi immediat en l’actitud, espero que imminent. Josep Mª Andreu confirmava a Vicente Moreno fins a final de temporada i demanava un Nou Estadi en constant ebullició. Apunt: és molt difícil que Tarragona abraci el camp del Nàstic i més sent cuer.
Ben pensat, davant una panoràmica molt complicada i borrosa, Jack Shephard no anava tan mal encaminat. I atenció perquè el que li està passant al Nàstic no és pas ficció. Hem d’estar amb l’equip, sent crítics, encara que les coses vagin maldades. “Si no podem viure junts, morirem sols”. ACTITUD.
