Enguany es commemoren els 25 anys de la constitució de la Universitat Rovira Virgili. Va ser amb una llei del Parlament de Catalunya aprovada el desembre de 1991. Els inicis van ser complexos, però avui la URV és un centre de referència en molts àmbits i amb projecció al món.
Assegut al seu despatx de la Facultat de Lletres, Joan Martí i Castell recorda una conversa recent amb l’actual rector, Josep Anton Ferré. “Em va dir que l’any 91 érem inconscients del repte en què ens havíem posat. I jo li vaig respondre que havíem arribat molt més lluny del que esperàvem”. Aquesta és una opinió generalitzada entre l’equip de gent que va tirar endavant el projecte. Ferré, que llavors era molt jove, ja formava part d’aquell equip. “La clau era ser constant i no obsessionar-se”, diu. Em rep al seu despatx al Rectorat i conversem asseguts als sofàs on deu rebre les visites més institucionals. “Quan vam començar l’aventura, si ens haguessin preguntat com seríem al cap de 25 anys, no sé si l’hauríem encertat”. Ara la URV està entre les cent millors universitats del món de menys de cinquanta anys. “I pensa que les universitats de menys de cinquanta anys són la majoria!”. Això ho diu Antoni González Senmartí. Ell també va viure de primera mà el naixement de la Universitat i n’ha recollit les experiències en diversos llibres, com ara el titulat La Universitat Rovira i Virgili. Una aproximació als deu primers anys de la universitat pública del sud de Catalunya.
Al cap de 25 anys, la URV ha superat amb escreix els objectius inicials
González ja hi era quan es van iniciar els estudis universitaris a Tarragona, com una delegació de la Universitat de Barcelona (UB). Era l’any 1971. Al llarg dels anys 60 l’alumnat a les universitats s’havia disparat, i el 1969 el Ministeri d’Educació i Ciència va aprovar un decret que permetia crear col·legis universitaris a les províncies que no en tenien. Però a Tarragona es va tenir clar, des d’un primer moment, que no n’hi havia prou amb ser col·legi universitari, on només es podien cursar els primers cursos de la carrera i no s’hi feia recerca. “Teníem clar que allò no havien de ser simples aules. Calia que tingués personalitat pròpia”, explica González. “La docència i la recerca havien d’anar juntes. I des d’un primer moment es van muntar laboratoris. Aquest és el fet diferencial”.
L’any 1971, la delegació universitària a Tarragona va néixer amb una sabata i una espardenya. No tenia pressupost propi. I els ajuntaments s’hi van abocar amb més voluntarisme que recursos. En el seu llibre, González Senmartí remarca que a l’antic edifici de La Salle, a la plaça Imperial Tàrraco, hi feia tant de fred que a les classes hi anaven amb abric, bufanda i guants. També diu que es van haver de demanar préstecs per pagar llibres i material de laboratori. En el cas de Medicina, quan es va obrir la facultat amb un primer curs a la Laboral, González explica que els alumnes feien rifes per comprar el material per fer pràctiques. Però tot i la precarietat i la migradesa de recursos, aquella delegació universitària, la Divisió VII de la UB, va esdevenir l’embrió del que avui és la URV.
En aquella etapa ja es van viure les primeres tensions territorials, que es van reproduir en la fundació de la URV i que van propiciar que la universitat portés el nom d’Antoni Rovira i Virgili i no el d’Universitat de Tarragona. Al seu llibre, González explica que el reusenc Francesc Cailà, que llavors era president de la Diputació, va sacrificar la seva carrera política perquè Reus fos ciutat universitària. I així va ser com els estudis de Medicina van arribar a la capital del Baix Camp, en unes instal·lacions que eren un antic magatzem d’avellanes reconvertit. Més endavant s’hi implantarien els d’Empresarials, que van començar en uns barracots al passeig de la Misericòrdia.
El model de campus extens, repartit en diversos municipis, és ben valorat
Aquella primera confrontació territorial va prefigurar un model que fa de la URV un cas força especial, si bé no únic: el del campus extens, repartit en diversos municipis. “Un economista o un enginyer hauria buscat el que s’anomena un model gravitatori, amb una seu equidistant. És el que s’ha fet, per exemple, amb el polígon comercial de les Gavarres”, explica Agustí Sagarra. Ell és professor d’Economia a la URV i n’ha analitzat l’impacte al territori en diversos treballs. I, de fet, aquest model gravitatori es va buscar. Quan es va constituir la URV es va plantejar fer un macrocampus a la Boella, però el projecte no va reeixir. El que al principi semblava un obstacle ha acabat sent un encert. És el que en pensa González Senmartí. “Jo al principi no ho creia, però si s’hagués fet un únic campus, ara no tindríem les seus de Tortosa i Vila-seca i la gent no se sentiria tan seva la Universitat. Aquest model té avantatges, perquè s’arrela molt bé al territori”, afirma.
Actualment, la URV té seus a Tarragona, Reus, Tortosa, Vila-seca i el Vendrell. A més, compta amb una vintena d’aules d’extensió universitària i tretze antenes del coneixement repartides per la demarcació. El debat territorial, que tant va encendre els ànims al principi, s’ha superat.
“En el seu moment els polítics van apostar per un model universitari territorial. Això no és sinònim de localista. I la URV n’és el millor exemple”, afirma Agustí Sagarra. La URV és la universitat del sud de Catalunya, però també és una universitat oberta al món. Està ben posicionada en recerca a escala internacional, i entre els anys 2007 i 2013 va participar en 73 projectes europeus d’investigació. “Des d’un primer moment vam tenir clar que calia apostar per la recerca”, diu el rector Ferrer. “Ens hi vam encaparrar, encara que no era una demanda social. I l’entorn encara no ho valora prou”.
La universitat ha fet un gran esforç per adaptar-se a la crisi i a la frenada en projectes de recerca
“Tot el que vam dissenyar en els primers anys s’ha anat desenvolupant i millorant. La realitat posterior ens demostra que la vam encertar en el model”, rebla Joan Martí. Però en els darrers anys, la URV, com totes les universitats, ha viscut moments difícils. La crisi econòmica ha provocat retallades en la inversió pública i el preu de les taxes de matrícula ha pujat, enmig de les protestes dels estudiants. Ha calgut adoptar mesures d’estalvi i alguns projectes de recerca han quedat congelats per falta de finançament. “S’ha de valorar molt l’esforç que s’ha fet”, diu Joan Martí. “La comunitat de la URV no s’ha rendit mai, tot i les dificultats. Hi ha equips que han hagut d’acceptar que no podien créixer amb projectes per als quals estaven capacitats. Això és molt dur d’acceptar”.
En aquests temps difícils, en què la despesa pública es mira amb lupa, el professor Sagarra remarca que la inversió en la universitat té un efecte d’arrossegament sobre l’economia local, un efecte multiplicador. “Hem calculat que cada euro d’inversió en la URV en genera 4,1 en l’economia de l’entorn”. Això és gràcies al consum de la comunitat universitària i les inversions en nous equipaments i materials.
És una de les dades que es recullen al llibre El poder de les idees, en què Sagarra i altres investigadors avaluen l’impacte de la URV al territori. Hi afirmen que “quan la Generalitat va apostar per un model universitari descentralitzat va prendre una decisió valenta. Els primers anys aquesta decisió va ser qüestionada per molts, però els resultats demostren el seu encert”. Ara bé, al mateix capítol, el de les conclusions, Sagarra i el seu equip alerten que s’aspira a “una universitat pública de qualitat amb una contribució pressupostària de low cost i això fa trontollar el projecte de futur”.
Més enllà de l’impacte econòmic directe, el professor Sagarra també destaca la importància que ha tingut la URV en la generació de capital humà. “No és veritat que hi hagi una sobreeducació”, afirma. “Aquest és un debat interessat. La universitat ha jugat un paper d’ascensor social i ha servit per millorar el nivell dels treballadors de les empreses locals”. El rector Ferré afegeix que la URV “juga un paper clau en la internacionalització del territori”. I tot això, del sud estant. Joan Martí creu que aquest és un mèrit afegit. “No és fàcil ser perifèric i del sud”, afirma, “i així i tot, la URV ha sabut fer sentir la seva veu i és referent en àmbits com la química, el turisme i l’arqueologia clàssica. Hi ha un bon nivell d’autoestima. I això és bo, perquè massa sovint ens domina l’autoodi”. I conclou amb satisfacció: “La URV no ha tirat mai enrere des dels seus orígens. Ha tirat sempre endavant, fidel al projecte inicial”.
AQUEST REPORTATGE FORMA PART DEL DOSSIER DEDICAT A LA URV I ELS SEUS 25 ANYS PUBLICAT AL NÚMERO 16 DEL ‘FET A TARRAGONA’. SI VOLEU COMPRAR LA REVISTA, POSEU-VOS EN CONTACTE AMB redaccio@fetatarragona.cat
TAMBÉ US CONVIDEM A FER-VOS SUBSCRIPTORS DEL ‘FET’ PER NOMÉS 30€ L’ANY I ENS AJUDAREU A CONSOLIDAR EL PERIODISME DE QUALITAT ELABORAT A FOC LENT.
