Des de la finestra de casa, el dia de Santa Tecla veia sortir per una porta lateral de l’Ajuntament els pocs elements del Seguici dels anys 60: el Magí de les Timbales, gegants, nanos, ball de bastons i castellers. I res més. “Era una festa ben migrada, molt oficial i gens popular”. Al cap de mig segle, la porta del Palau Municipal s’ha reconvertit en un finestral enreixat i la finestra de casa continua guaitant un trosset de la plaça de la Font mentre reformen per dins l’habitatge. Aquí hi va viure fins als deu anys amb els pares i tres germans. La casa era de l’àvia, amb entrada per la Rambla Vella. Octavi Vilà (Tarragona, 1961) la contempla amb enyorança, ara que torna a la seva ciutat com a abat del monestir de Poblet. Ha vingut sense hàbit, vestit amb camisa grisa i pantalons i sabates negres. Indumentària discreta que li permet passar desapercebut. “No hi ha una norma escrita per dur l’hàbit o no fora del monestir; jo sempre l’utilitzo en actes eclesiàstics, però aquest no és el cas”, explica ja assegut en una de les terrasses de la plaça i acompanyat d’un granissat.
Nascut al si d’una família amb profundes conviccions religioses, Octavi Vilà passa pel col·legi de Jesús i Maria al carrer Méndez Núñez i per les instal·lacions de La Salle a la plaça Imperial Tàrraco i a Sant Pere i Sant Pau. Es llicencia anys després en Geografia i Història i comença a treballar a l’Hemeroteca de l’antiga Caixa Tarragona, una feina que mantindrà fins al 2005, quan decideix fer un gir radical a la seva vida i entrar a Poblet.
Es va fer monjo de Poblet als 43 anys, però la relació amb el monestir venia d’abans?
Sí, comença de ben petit, perquè el pare, que treballava a la llavors Caixa d’Estalvis Provincial, ajudava i assessorava la comunitat en temes econòmics –el van fer tresorer del Patronat i la Germandat–, i jo l’hi acompanyava sovint. Al principi, recordo que em quedava a jugar i berenar a la plaça, després ja entrava algunes vegades al monestir, i d’adolescent vaig conèixer l’abat Maur Esteva.
Quan comença a sentir vocació religiosa?
No arrenca de jove. És un procés llarg que s’intensifica el 1995 quan l’abat Esteva, amb el qual ja tenia molts vincles, el nomenen abat general de l’orde cistercenc i durant tres anys s’ocupa simultàniament de les dues responsabilitats, al monestir i a l’orde. El 2000 el nou abat, Josep Alegre, recupera la Germandat de Poblet, formada per laics vinculats al monestir, i jo hi accedeixo com a secretari. Aquí comença un procés més accelerat perquè incremento la relació amb l’abat Esteva a Roma ajudant-lo a l’arxiu general de la casa. Els dos abats m’han marcat profundament, però el punt d’inflexió definitiu arriba quan el 2004 el director de l’Hemeroteca, Lluís Navarro, es jubila i m’ofereixen assumir la direcció del centre. La idea d’anar al monestir ja em rondava pel cap, i l’oferta de feina em posa davant del dilema d’acceptar-la o no. A principis del 2005 demano excedència de la feina per reflexionar i estar-me dos mesos al monestir. En acabar aquella estada és quan comunico a Xavier Bas, director general de la Fundació Caixa Tarragona, que deixo l’Hemeroteca i entro al monestir. Ens donem un temps de marge i m’incorporo oficialment a Poblet el 8 de juliol del 2005.
Com s’explica una vocació tan tardana?
Entenc que és un factor social que en l’actualitat afecta moltes altres vocacions. És un procés madurat i reflexionat, perquè jo tenia muntada una vida professional i personal a Tarragona i vaig haver d’analitzar amb tranquil·litat el que suposaria un canvi tan profund.
(…)
Aquesta entrevista es publica íntegrament al número 19 del FET a TARRAGONA.
L’entrevista a l’abat de Poblet i tots els continguts de la revista han estat possibles gràcies al suport dels subscriptors del FET a TARRAGONA. Si vols un periodisme local de qualitat i reflexiu, subscriu-te al FET per només 30€ l’any i rebràs còmodament a casa totes les revistes i fascicles. A més, podràs gaudir gratuïtament d’espectacles de música i teatre i d’activitats culturals exclusives.
