17.9 C
Província de Tarragona
Divendres, març 29, 2024

“ALS ESTATS UNITS ELS PERIODISTES SÓN RESPECTATS. AQUÍ NO”

Gustau Alegret, als porxos del carrer Merceria, l'estiu de 2015
Gustau Alegret, als porxos del carrer Merceria, l’estiu de 2015

Viu a Washington des del 2007. Segueix la informació de la Casa Blanca i del Congrés nord-americà, epicentre del poder mundial, i ara està explicant la campanya que culminarà dimarts 8 de novembre amb l’elecció del proper president dels Estats Unitsts: Hillary Clinton o Donald Trump. Aquesta entrevista la vam fer l’agost de 2015 i la vam publicar al número 13 del FET a TARRAGONA. Ara i aquí, en publiquem un fragment.

 

Gustau Alegret va marxar per estudiar a la Universitat de Georgetown un postgrau de gestió empresarial i anglès de nivell professional i s’hi ha quedat combinant dues feines: en una cadena de televisió llatinoamericana de notícies i fent de corresponsal per a l’emissora RAC1. Llicenciat en Periodisme per la Universitat Pompeu Fabra, Gustau Alegret (Tarragona, 1975) havia treballat prèviament en diversos mitjans de comunicació catalans i com a director del gabinet de premsa del Departament de Comerç, Turisme i Consum de la Generalitat amb diversos consellers del govern Maragall. Acabada aquella etapa, va emprendre el vol cap als Estats Units (EUA). I allà continua.

 

Per què al cap de deu anys d’acabar els estudis de Periodisme decideixes marxar als EUA?

Marxo amb la voluntat d’ampliar la meva formació en el món de l’empresa i les finances i viure l’experiència d’estudiar en una universitat amb ponents de primer nivell mundial i en un ambient amb persones d’altres països. Però també marxo amb l’objectiu d’obtenir una experiència professional fora de Catalunya. Dominar un idioma no és cosa d’un dia ni de dos. Jo formo part d’una generació amb uns plans educatius que no tenien com a punt essencial aprendre una llengua estrangera. La primera classe d’anglès recordo que la vaig tenir als tretze o catorze anys. Ara, afortunadament, les noves generacions tenen més facilitats, poden accedir a molts continguts a través d’Internet, i des de l’escola ja es té clar que l’anglès ha de ser una llengua transversal, una eina amb la qual t’expliquen diverses matèries.

  

Com és el periodisme d’allà? Hi ha gaires diferències amb el periodisme d’aquí?

Els problemes del periodisme són els mateixos, però aquí estan més accentuats que allà. Als Estats Units la professió periodística és respectada. Quan vaig a les rodes de premsa nord-americanes hi veig corbates, vestits, canes i un respecte del polític cap al periodista i a l’inrevés: és una mirada entre iguals. Aquí, en canvi, hi ha samarretes, bermudes, xancletes, gent molt jove amb poca experiència, i hi veig uns polítics que majoritàriament tenen la tendència de menystenir el periodista, perquè no se’l veu com un dels canals per rendir comptes a la ciutadania de la feina realitzada en la gestió dels afers públics. Te’n posaré un exemple: roda de premsa a la Casa Blanca amb el president Obama. L’associació de periodistes elabora una llista dels mitjans que li faran preguntes i la lliura al cap de comunicació, de tal manera que el president va donant els torns de paraula amb el màxim respecte. Allà el polític no pot esquivar les preguntes com passa aquí. Els periodistes de diferents mitjans insisteixen fins que el president respon pel tema plantejat. Als EUA és impensable l’“això no toca”, és una falta de respecte absoluta al periodista no assumir el rol que té el polític de donar compte de la gestió pública davant de la ciutadania a través dels mitjans de comunicació.

 

¿També viu en crisi, el periodisme nord-americà?

Sí, han tancat molts mitjans locals que oferien informació que no donaven els altres. Però l’altra gran diferència amb el que passa aquí és que allà hi ha mitjans més independents, que tenen un sistema de protecció de continguts i una divisió molt més definida entre la línia editorial i el factor empresarial. No depenen tant de la publicitat institucional. Aquí els mitjans són més febles perquè sovint els continguts crítics estan condicionats i limitats per la inserció o no d’anuncis publicitaris. Allà, la Casa Blanca no és un xai, pressiona els mitjans, però saben que ho poden fer fins a un cert punt, perquè se’ls pot girar en contra.

 

Quin balanç fas d’aquest període de vuit anys a Washington?

Excel·lent. A mi m’ha ajudat a veure la professió d’una altra manera i a tenir clar que un no pot perdre la dignitat com a periodista. Per molt que hi hagi pràctiques establertes, la decisió final de fer un bon periodisme la pren el mateix professional. 

El periodista tarragoní Gustau Alegret viu a Washington des del 2007 i segueix ara la campanya electoral de Clinton i Trump

Gustau Alegret ha seguit dues campanyes electorals als Estats Units, les del 2008 i el 2012. Assegura que una de les experiències més increïbles de la seva vida professional va ser viure la nit de Chicago quan Barack Obama va guanyar les primeres eleccions. La feina de corresponsal l’obliga a tocar moltes tecles, però se li nota la vocació per la política. Ha assistit a nombroses convocatòries de premsa a la Casa Blanca i coneix prou bé els mecanismes del poder a Washington per preveure quina reacció tindrà davant d’una Catalunya que vulgui crear un nou estat.

 

Què pot aprendre la política d’aquí de la nord-americana?

Allà els ciutadans estan convençuts que tenen poder per canviar les coses: s’organitzen, envien escrits als dirigents, elaboren argumentari, creen estats d’opinió i, en definitiva, fan lobi. Això que aquí ens sembla tan negatiu, el lobi, allà resulta positiu. Fet amb transparència, és utilitzar totes les eines i capacitats que tu tens, sense trencar cap llei, per canviar una decisió que consideres injusta o no prou bona. És un dels elements clau de la mentalitat nord-americana segons la qual l’Estat no ho ha de fer tot, ha de ser més aviat petit i ha de tenir més pes la iniciativa privada.

 

Vas arribar-hi el 2007 i, per tant, hi has viscut la gran crisi econòmica i la seva evolució. Quina lliçó en treus?

Els EUA se n’estan sortint millor que Europa. Ho diuen les xifres, però també és important la mentalitat d’uns i altres. Allà fracassar és una cosa positiva i aquí és un fet negatiu. Del fracàs, als EUA en treus una experiència i aprens quines coses has fet malament per no repetir-les quan tornis a intentar un altre projecte. Fracassar vol dir que tu has tingut la força de voluntat per ficar-te en un projecte amb risc i no te n’has sortit. Això em fascina, perquè la iniciativa privada està ben valorada i, en canvi, aquí només cal veure tots els entrebancs i dificultats que posa l’Estat als autònoms.

 

Creix la sensació que se sortirà de la crisi amb un augment de les desigualtats socials. ¿També es veu així als Estats Units?

Sí, també creixen les desigualtats, però són més greus que aquí per una diferència clau: l’estat del benestar d’Europa no existeix als Estats Units. Jo sempre dic que, tenint present que sóc blanc i europeu, pateixo per dues situacions que pugui tenir vivint allà. Una és tenir un problema amb la policia. Aquí ens esquincem les vestidures quan un policia treu la porra i colpeja un ciutadà, i si dispara trets a l’aire en una manifestació li obriran un expedient i s’organitzarà un gran debat polític. Allà un agent mata, per exemple, un conductor negre que no porta la matrícula del cotxe al davant. La segona situació per la qual pateixo és tenir un problema de salut. T’explicaré un cas real: fa uns mesos vaig tenir una tos molt forta durant setmanes, fins al punt que vaig haver d’anar a urgències d’un servei privat: m’hi van atendre vuit persones, una barbaritat, insostenible, i em van cobrar 1.600 dòlars! Per això, quan aquí la gent es queixa de la qualitat del servei sanitari em fa vergonya aliena, tothom es pensa que tot és gratis, quan resulta que és molt car i que el paguem amb els nostres impostos.

 

Tornant a la política, ¿els processos de primàries dels EUA serien exportables a Catalunya?

Tot el sistema polític és diferent. L’elecció en primàries és un sistema molt car i només ho pot pagar qui té diners, molts diners. Ara, per exemple, ja se sap que les contribucions econòmiques als precandidats republicans i demòcrates de cara a les eleccions del 2016 provenen de només 400 persones. Són persones que tenen molt més poder que ningú, donen milions de dòlars a canvi d’influència. És legítim perquè és transparent, més clar, i les influències dels poderosos es compensen en part amb l’actitud activa del ciutadà que comentava abans.

 

¿Al poder polític dels EUA els interessa el procés sobiranista de Catalunya? En tenen alguna notícia?

El govern dels EUA sap perfectament què està passant a Catalunya, qui és qui. Té connexió amb el govern de la Generalitat, via indirecta, perquè la diplomàcia espanyola també hi està treballant. Ells no faran cap gest per ajudar-nos, però si els catalans ho fem bé, els nord-americans no entorpiran el procés. No oblidem que Espanya és un aliat dels EUA per a assumptes com les bases militars, però no és un aliat clau. Quan la Casa Blanca ha de decidir un cosa important truca a Berlín, Londres, París i Roma, no a Madrid.

 

 Gustau Alegret va ser alumne del Col·legi Turó, i després va marxar a Barcelona a estudiar, primer, Història i després Periodisme. Va treballar en diverses emissores de ràdio i agències de notícies amb seu a la capital catalana. Per tant, fa molts anys que no fa vida diària a Tarragona. Reconeix que la ciutat li sembla més maca i molt recuperada, tot i que no obvia detalls negatius com algunes pudors i signes de brutícia a carrers de la Part Alta.

Com veus Tarragona?

Veig una ciutat petita de dimensions. Hi ha una gran qualitat de vida, però amb oportunitats professionals limitades. Viure als EUA m’ha fet adonar que Barcelona també és petita. Ells, per cert, tenen una imatge extraordinària de Barcelona, la situen immediatament al mapa i en tenen molt bona consideració.

 

¿Tarragona podria captar visitants nord-americans de Barcelona interessats en patrimoni històric i cultural?

Sí, claríssim, però hem d’assumir que no som l’epicentre del món i que juguem un rol determinat. Ens hem de deixar de tonteries i afrontar que, per exemple, el nostre aeroport és el del sud de Barcelona. Hem d’aprofitar les sinergies que genera la capital de Catalunya, que és un motor turístic mundial, i deixar de banda la part negativa del provincianisme, aquella que no fa més que queixar-se del centralisme. Si tenim una visió estratègica del territori, connectem l’aeroport amb el tren i posem-li de nom Barcelona – Costa Daurada.

 

Què hauria de vendre Tarragona al món?

La ciutat té una catedral única i està ubicada en un punt excepcional, amb una llum que no es veu en altres llocs. A més, s’ha de potenciar encara més la marca dels vins i vincular turisme amb enologia, un aspecte que interessa molt als nord-americans.

 

Tens ganes de tornar-hi?

Sí, però a fer-hi què? És molt difícil viure fent de periodista, i en aquest país hi ha dos mons: el dels joves que acaben de sortir de les facultats mal pagats i fins i tot explotats, i després hi ha una franja cada cop més reduïda de periodistes considerats i ben pagats. O aspiro a entrar en aquest cercle petitet, que és gairebé impossible, o a què em podria dedicar aquí?

Ricard Lahoz
Ricard Lahoz
Periodista. Director del FET a TARRAGONA
PUBLICITAT
CATEGORIES
ETIQUETES
POTSER TAMBÉ T'INTERESSA...

LEAVE A REPLY

Please enter your comment!
Please enter your name here