No hi ha manera. Sí, una vegada més. Una altra setmana sense guanyar. Ahir ho vam tenir a tocar davant el Mallorca però finalment ens vam haver de conformar amb sumar un puntet. Dotze jornades, set punts. Preocupant, cada setmana urgeix més sumar-ne tres per escalar posicions però sobretot per tornar la confiança a un equip i afició que ho necessiten més que mai.
Després un desastrós i deplorable partit a Almeria els grana tenien la obligació, una jornada més, i a casa, d’aconseguir l’anhelada victòria però sobretot la imperativa meta de renovar la cara d’un equip que ha fet de la impotència un leitmotiv. La falta de lideratge al vestidor no és un secret i l’energia de grup s’emmarca dins un espiral d’incomunicació sobre el terreny de joc. Ahir sembla que vam començar a notar guspires de millora.
Les baixes que inicialment podien preocupar van quedar de seguida substituïdes per una actitud absolutament diferent des de l’inici del partit. L’ADN del Nàstic era totalment identificable: calma, tranquil·litat i ponderació d’un mig del camp sovint massa oblidat aquesta temporada. Muñiz funcionava i l’equip també. Tejera tornava a ser-hi present i Cordero començava a fer-se notar (que ja era hora).
Minut 21. Meravella de Muñiz. Falta directe impecablement convertida en gol. 1-0. Reverència i a defensar un marcador que es va poder aguantar fins arribar a la mitja part. La desconnexió durant els minuts previs al vestidor però va ser evident i tot i semblar puntual als treta segons de la segona part el Mallorca marcava l’1-1 per empatar un partit que s’havia convertit en déjà vu. Badada defensiva.
Tornàvem a regalar dos punts per una falta de concentració imperdonable en una categoria com la Segona Divisió però encara més inexcusable dient-te Nàstic i anant cuer. Al cap de dos minuts anul·laven un gol a Álex López per fora de joc i les peces, del famós puzle del que portem parlant des de la primera jornada, tornaven a desencaixar-se. Adéu mig del camp, malvingut joc aeri. Ens desfèiem.
Intermitentment insistíem. Mossa mostrava símptomes de millora tot i (auto)molestar-se de tant en tant amb Giner, Dimitrievski tornava a reivindicar-se més sòlid que mai sota pals i Jean Luc va entrar durant la segona part per aportar la valentia i electricitat que el caracteritzen. Ens hem de treure la por de sobre i Assoubre ho sap fer. Jugada individual i cap dins. Clar que sí! Si no es xuta no es marca. El Nàstic guanyava, minut 68 de la segona: 2-1.
Set punts, dotze jornades i una falta de concentració imperdonable.
El peu tremola. Les mans no paren quietes. Respira fons. Es frega els ulls. Mira el rellotge. El Nou Estadi necessitava cridar una victòria grana i els minuts passaven excessivament lents. L’arbitratge va ser defectuós per totes bandes, la irritació era evident a cada seient i a la gespa. Minut 83: penal clar a favor dels de les Illes que l’àrbitre converteix en falta. Rebot a la defensa i córner. Tic, tac. Brandon hi torna. Gol del Mallorca: 2-2.
Els cinc minuts d’afegit, fruit del temps perdut a causa la lesió d’Álex López, entre altres canvis, van servir per ratificar que l’equip té una mancança absoluta de concertació, sobretot en els contraatacs. L’efectivitat rival és increïble quan arriben a l’àrea grana: el gol, quasi sempre, el tenen assegurat. Quan el jugador del partit és, des de fa temps, el porter: malament.
Bloquejats a l’hora de defensar un resultat a favor. Bloquejats a l’hora de crear joc. Bloquejats a l’hora de regularitzar els primers bons minuts. Bloquejats a l’hora de treure’s la por de sobre. Bloquejats a l’hora de trobar una solució. Bloquejats a l’hora de gestionar la impotència. Bloquejats a l’hora de reaccionar.
Queda molta lliga però la projecció de l’imminent futur és borrosa i fosca. No deixem de creure mai en l’equip, però exigim-nos ser cada dia més crítics per potenciar les qualitats d’un Nàstic que a dia d’avui, molt malauradament, no les està (de)mostrant.
