El Camp de Tarragona no té relat, actualment, o almenys no té un relat sociocultural assumit pels seus habitants (o una part), més enllà dels discursos estratègico-político-territorials amb els quals s’omplen la boca de tant en tant els professionals de la cosa pública. Quan sents els polítics que en parlen, gairebé sempre és per deixar anar rotllos patateros sobre projectes de futur d’una enormíssima transcendència i dels quals fa 25 anys, pel cap baix, que els soferts ciutadans en tenim notícia: el corredor ferroviari mediterrani, el tercer fil, l’A-27 de Tarragona cap a Lleida, nusos logístics i què sé jo.
En paral·lel a tot això, els mortals comuns hem vist, per exemple, com el servei ferroviari (real) anava de mal en pitjor i com els il·luminats de despatx tenien el sant acudit de posar-nos l’estació central de l’AVE a Perafort, en una clara mostra que el Camp de Tarragona no té cap altre relat identitari que tocar la pera al veí i no perdre gaire de vista el campanar propi.
“L’estació de l’AVE és una mostra que el Camp de Tarragona no té cap altre relat identitari que tocar la pera al veí”
Ho dic de vegades per provocar i ves que no sigui una realitat com un temple: l’únic fòrum real que, avui dia, té el Camp de Tarragona és el Decathlon de les Gavarres, on et trobes gent de tot arreu cada cop que hi poses els peus: Valls, Torredembarra, la Riera de Gaià, Cornudella, Montblanc, Colldejou…
El relat cultural podria haver existir, podria haver-se consolidat de manera paral·lela al relat econòmic. Al capdavall, el Camp de Tarragona és la terra dels castellers i els calçots (dos de les tradicions més arrelades nacionalment avui en dia a tot el país) i és la pàtria de Gaudí, Català-Roca, Jujol, Narcís Oller, Puig i Ferreter, Miró (pàtria estiuenca); artistes que, en tots els casos, van fer del Camp bandera de la seva obra creativa… Gent del Camp, gent del llamp. Però el relat cultural –que és el que cohesiona i convida a compartir identitats locals– no l’ha fet ningú.
(…)
Aquest és un fragment de l’article d’opinió que podeu llegir íntegrament al número 20 del FET a TARRAGONA. La revista dedica el dossier central als 10 anys de l’estació de l’AVE i a analitzar les potencialitats i les febleses de la segona àrea metropolitana de Catalunya.
Hi publiquem els reportatges ‘L’estació isolada’, d’Esteve Giralt, una descripció actual de l’equipament amb dades d’usuaris i mancances encara evidents; ‘Transport integrat’, una peça d’Anna Plaza sobre la targeta de transport del Camp de Tarragona, un dels intents més seriosos de sumar esforços d’administracions i empreses del territori; ‘L’entesa condemnada’, un relat d’Azahara Palomares que rememora dos intents en 40 anys per superar la incapacitat històrica per defensar la regió amb una sola veu: la Comissió dels 21 municipis, a finals dels 70, i el Consorci del Camp, la dècada passada; i ‘Tarragona, la regió sud de Catalunya’, un text d’anàlisi signat per Francesc Xavier Grau, director de la Càtedra Universitat i Regió del Coneixement de la URV i rector entre els anys 2006 i 2014.
El FET ja és a la venda a les llibreries de la ciutat i incorpora de regal una publicació de 24 pàgines dedicada al Circ romà en el marc del col·leccionable ‘Tàrraco, Patrimoni Mundial. Una nova visió’. Si encara no n’ets subscriptor, suma’t a la comunitat de 570 amics i amigues del FET clicant aquí i rebràs còmodament a casa totes les revistes i fascicles de l’any.
