El Nàstic continua clavant la xinxeta negra sobre el camp de l’Oviedo. Vicente Moreno no ha guanyat mai en un dels estadis psicològicament més durs de la segona divisió. Una nova derrota (1-0) que porta, als grana, a tocar, una altra setmana, el fons de la classificació.
Els partits gèlids a Tarragona semblaven avisar que aquest diumenge bufaria vent d’hivern al Tartiere. I ens vam congelar. El partit hauria pogut ser un altre però, com està passant des d’inicis de temporada, els errors bàsics es repeteixen provocant que els punts vagin, a tot arreu, menys a Can Nàstic.
Si fa partits exigíem a l’equip un millor control de l’esfèrica ahir no ens vam poder queixar, sobretot durant els primers minuts. Les ocasions van ser comptades però el domini del partit es va tenyir de grana de la mà d’un Muñiz cada dia més referent dins el vestidor i entre l’afició.
La poca efectivitat ofensiva i la manca de coordinació en defensa però, condemnen un equip que ha trobat l’actitud per iniciar una bona tarda de diumenge però que encara busca la guspira que li permeti dominar, en tots els aspectes, un partit de futbol.
No és necessari parlar d’impotència, cal parlar de badades
Muñiz i Lobato van connectar sense poder lligar cap jugada que permetés avançar l’equip al marcador, empatar o remuntar-lo. Avui ja no és necessari parlar d’impotència, cal parlar de badades prou accentuades per trobar-nos en un precipici matemàticament feble però que a nivell moral provoca vertigen.
No sé pas que deu pensar Rocha quan veu un Nàstic tan diferent del de quan va marxar a Estats Units. Segurament no dista massa de la ment d’una afició que malauradament va acostumant-se a una situació convertida en un tòpic incòmode. Precisament va ser Rocha qui va entrar al camp substituint Toché, el golejador de l’Oviedo.
El Funiculì, Funiculà sonava al Tartiere per subratllar una dinàmica negativa sobretot si parlem de sensacions. Ens tornem a aferrar a les matemàtiques comptant que guanyant els de casa podem permetre’ns l’enganyifós luxe de perdre, o no guanyar, els de fora.
No sé si ens podrem menjar els torrons fora de la zona de descens però està clar que la digestió dels canelons hauria de ser mínimament plàcida si volem traçar un camí que necessita remoure’s per oxigenar-se i acabar de trobar, d’una vegada per totes, la terra que faci créixer la il·lusió i seguretat de l’afició i l’equip. Necessitem llum. Per ara, estem a les fosques.
