Guanyar al Nou Estadi és obligatori des de fa setmanes però ahir més que mai. Tenint l’oportunitat de sortir del descens els de Vicente Moreno havien de calcar l’esquema que semblava haver-se iniciat davant el Getafe: guanyar a casa per poder permetre’ns el malaurat luxe de no sumar fora. I ahir ens vam enfonsar.
La preferent era il·luminada per un sol típic de tarda de desembre. L’ombra dibuixava una gespa que havia de veure com l’equip local sumava una victòria anímicament importantíssima. Sortir del descens sembla ser missió impossible però, per un Nàstic excessivament tou davant, i ara ja es pot dir, qualsevol rival de la categoria.
Amb un Saja fora de la convocatòria, que assenyala una de les primeres baixes del mercat d’hivern, la porteria tornaria a ser l’única imatge grana per emmarcar. Dimitrievski va tornar a ser l’única peça a destacar per a no sopar amb una cara encara més llarga.
El partit començava amb ritme i la connexió entre Uche i Jean Luc va existir en detriment d’un mig del camp espès. Tejera i Muñiz no van saber lligar un equip que en defensa torna a ser diòptric. Si la velocitat i l’aturada brusca del joc van conviure durant una primera part clarament dominada pel Nàstic… la segona va ser asimètrica.
Un Nàstic massa tou cau, al Nou Estadi, davant el Rayo (0-1)
Bipolars. L’equip no va saber encaixar un descans que va crear inseguretats i va tornar a deixar-nos la versió més aigualida de l’equip. No hi ha excusa que valgui. Si és veritat que al minut 33 de la primera meitat les mans clares del Rayo haurien d’haver sigut penal, els onze jugadors granes haurien d’haver sentenciat les poques oportunitats creades.
Els canvis van denotar insatisfacció lògica, falta d’engranatge i cerca d’una solució que sembla llunyana. Entraven Delgado, Jose Carlos i Gerard. Marxaven Álex López, Muñiz i Djetei, tres dels que haurien de ser pilars de l’equip titular. Sensació d’impotència, sumada a les errades ja tipificades. Resultat? Minut 87: gol de Javi Guerra. Feia estona que avisaven.
“El d’avui ha sigut un cop molt dur”, i Josep Maria Andreu té tota la raó del món. Sumem 16 punts i som 11 de desembre. Els caps cots són cada dia més inevitables, la nostàlgia s’apodera de nosaltres i la tristesa, a instants, comença a fer acte de presència. Res està perdut, el que pot arribar a esgarrifar és veure que un equip continua encallat, sense saber-se treure del pou, al cap de 18 jornades.
El Por Ti continua ressonant entre sentiments granes que, avui, es barallen entre ells. Dilluns, dimarts, dimecres. Toca remuntar l’actitud i estat anímic. Toca somriure des de l’emoció que ens uneix i ens provoca un nus a l’estómac. Aquelles ganes de tornar a sentir l’olor d’una gespa encara mullada, al costat d’uns seients de color blanc i vermell, que retraten l’espai on volem que tot sigui possible.
