No heu sentit mai una esgarrifança estranya en passar pel carrer dels Cavallers? I la torre de Pilats, quan la veieu, no us dóna una sensació malastruga que us fa venir ganes de tocar ferro? Quines llegendes hi ha al darrere d’aquests espais de la ciutat que fan que les veiem d’una altra manera? Perquè la ciutat de Tarragona, amb tants anys a l’esquena, per força ha de ser un cau d’històries, algunes de divertides, altres de terrorífiques, però, voleu dir, que són gaire conegudes?
Des de fa cinc anys, el cicle La ciutat a cau d’orella, organitzat per la Conselleria de Joventut, la Biblioteca Pública de Tarragona, l’Arxiu del Folklore de la URV, l’Escola de Lletres i les entitats juvenils de la ciutat, es proposa donar a conèixer aquestes llegendes tarragonines al públic més jove, a través de diverses activitats com ara lectures de llegendes en veu alta, enigmes nocturns o la ruta d’espais llegendaris de Tarragona que el passat 14 de gener va tancar-ne la cinquena edició.
Guiats pel folklorista Emili Samper, autor del llibre Llegendes de Tarragona, els assistents a la ruta vam poder visitar cinc racons de la ciutat i conèixer les llegendes que hi estan relacionades, en un itinerari que va portar més d’una sorpresa per part del grup de teatre juvenil Arteliats.
La catedral, el seminari, la torre del Pretori i Casa Castellarnau, escenaris d’una ruta per conèixer històries poc conegudes
La primera ens la vam trobar ja a l’inici de l’itinerari, davant de la façana de la catedral. Allà, mentre Samper començava a explicar la història de les escultures del pòrtic, una captaire ben desimbolta, l’Emília, va interrompre l’explicació per sumar-se a la ruta ja a partir d’aquesta primera llegenda, que explica perquè, si hi ha espai per a 30 figures, només hi ha les de dotze apòstols i nou profetes. Doncs bé, es diu que, cada canvi de segle, cau una d’aquestes escultures, fins el dia que no en quedi cap, i llavors arribarà la fi del món. Es veu que hi ha qui, en arribar l’any 2.000, es va prendre aquesta història al peu de la lletra i va passar la nit de cap d’any davant de la façana, vigilant que no caigués cap estàtua, cosa que finalment no va passar. Les llegendes a vegades fallen.
La segona història ens va portar a un altre dels llocs més emblemàtics de la ciutat: el claustre de la catedral. Sí, ho heu endevinat: es tracta de la professó de les rates, que es troba explicada en dibuixos, com si fos un còmic, a l’àbac d’un dels capitells del claustre. En aquest cas fou un criat molt eixerit arribat d’un viatge a través del temps el que, acompanyat, com no, d’una rata, ens narrà una altra de les llegendes més conegudes de Tarragona: la que explica que un noble tarragoní, tip que les rates boicotegessin els seus festins, buscà el gat més espavilat dels voltants perquè se’n desfés. El gat, esperonat per la gana que li feia passar el seu amo, va empescar-se una solució per enganyar les rates: es va fer passar per mort. Llavors, les rates es van posar tan contentes que el van posar sobre d’una llitera i el van passejar per tota la ciutat en una professó per riure-se’n. Però qui va riure al final va ser el gat que, quan va veure que totes les rates s’havien reunit, s’hi llançà sobre i se les cruspí.
La Imma Pujol, de la Biblioteca de Tarragona, va ser l’encarregada d’explicar la tercera de les llegendes, que en aquesta ocasió estava dedicada a Santa Tecla, patrona dels tarragonins. I quin millor lloc per situar aquesta llegenda que a la capella de Sant Pau que hi ha al seminari? Perquè la figura de Tecla està lligada a la d’aquest sant d’ençà que es convertí al cristianisme en escoltar-ne les prèdiques a la seva ciutat natal, Icònium, a l’actual Turquia, on rebé martiri, del qual se’n salvà miraculosament, que per això era santa. La llegenda que la lliga a Tarragona és una altra, però: després d’un llarg viatge, Tecla s’instal·là als afores de la ciutat, on començà a guarir els malalts. Els metges, emprenyats perquè veien que perdien clientela, van manar dos homes perquè la forcessin, pensant-se que si deixava de ser verge els seus poders miraculosos desapareixerien. Tecla, en veure com aquests homes volien atacar-la, començà a córrer, i just quan l’anaven a enxampar, la terra se l’empassà, només deixant-ne un braç a fora, que ara és el que es custodia a la catedral, diuen.
Aquest rerefons religiós es repeteix a la torre del Pretori, també coneguda com a torre de Pilats, per la llegenda que diu que allà fou empresonat Ponç Pilat, el prefecte de Judea que signà la sentència de mort de Jesús, tal i com ens explicà Octavi, un criat una mica dropo que ens guià per l’espai. Que la torre fos edificada força anys més tard que aquest personatge històric morís és un detall sense importància. El que sí que és important és la quantitat d’històries al voltant d’aquest pres tan distingit, com ara que, en ser culpable de la mort de Jesús, les mans li quedaren tacades de sang que no marxava per molt que se les netegés i que per això hi ha taques vermelles a les parets.
Per acabar, no hi pot haver una ruta de llegendes sense històries de fantasmes. I és per això que, de manera excepcional, ens van tornar a obrir les portes de la Casa Castellarnau perquè coneguéssim, literalment, un fantasma del segle XIX amb nom i cognoms: Carolina Castellarnau. Tal i com ens va explicar ella mateixa, la Carolina no girava gaire rodona i els seus pares, per amagar la malaltia de la seva filla, la van tancar a una de les habitacions de la casa senyorial, amb l’única companyia dels seus llibres i del seu piano, que tocava de manera incansable fins i tot després de morta. Encara ara, es diu que el fantasma de la Carolina vaga per tota la casa i que és la responsable d’algunes malifetes, com reiniciar els ordinadors de la taquilla, segons vaig sentir explicar a gent del públic. Això fa pensar que totes aquestes llegendes estan encara més vives del què ens pensem. Només ens cal parar bé l’orella.
