Carregant ...

La revolució industrial de fa 50 anys a Tarragona

Inauguració de les instal·lacions de Bayer, el 1971, amb l’arquebisbe Pont i Gol i l’alcalde Vilar Guix. Foto: Vallvé

“No és el moment, Mariano”. Madrid, febrer del 1959. Un dia més a l’oficina al consell de ministres de Franco. L’aïllament polític i l’intervencionisme econòmic, l’autarquia de postguerra, empenyen Espanya a l’abisme. La misèria tenalla el creixement, el país fa fallida. El ministre d’Hisenda, Mariano Navarro Rubio, ha fet carrera al sindicat vertical però s’ha destapat amb idees que escandalitzen la capa més tradicionalista del govern.

La proposta de pactar reformes amb el Fons Monetari Internacional i liberalitzar l’economia tampoc convenç a Franco. El dictador tem la intervenció internacional i el ministre es queda sense arguments tècnics. Aleshores, decideix rebaixar el nivell del discurs. “General, si ve una gelada i es perden les taronges haurem de tornar a les cartilles de racionament”, insisteix. Franco es queda parat. La prosperitat promesa trontolla, i la fi concedeix: “Bueno. Faci-ho”.

Dels detalls d’aquell “faci-ho” de Franco no en van saber res a Tarragona ni en general l’opinió pública espanyola fins molt després. Però Mariano Navarro Rubio i el seus afins, els ministres i també numeraris de l’Opus Dei Alberto Ullastres i Laureano López Rodó, havien rebut llum verd per a impulsar el conjunt de reformes que fixaven les bases del Desarrollismo, una política que en poc temps convertiria a Tarragona, sense gairebé tradició industrial, en un dels polígons químics més grans d’Europa.

El Suprem va condemnar l’alcalde Benigne Dalmau, que comprava terrenys i els venia a la indústria

Així, aquell febrer del 1959, mentre la premsa local explicava amb to paternalista l’última col·lecta popular, l’avenç de les obres d’urbanització a Molnars o com la ciutat es posava a punt per rebre el turisme de Setmana Santa, el futur de Tarragona es decidia, com altres cops, en despatxos a centenars de quilòmetres.

Fins a aquell moment, el model econòmic de Tarragona havia girat tradicionalment al voltant del port, on desembocava l’activitat d’un tramat de petites indústries locals de transformació de productes agrícoles. Els assentaments industrials de més pes eren d’abans de la guerra -la Campsa (1927) i la Tabacalera (1931)-, i no va ser fins deu anys després d’acabar la guerra que la ciutat va ser capaç de generar nova oferta industrial, amb factories com la Compañía Española de Productos Aromáticos, SA (productes cosmètics), Ceratonia (goma a partir del garrofí) o la química Abelló-Oxígeno-Linde. Donada l’escassa cultura d’inversió industrial, a meitat anys cinquanta les forces vives municipals havien pres consciència que calia atreure inversions “per no quedar endarrerits”. Tanmateix, hi havia problemes importants, com la saturació del proveïment elèctric o la disponibilitat de terrenys.

(…)

L’especialització química de Tarragona als anys seixanta i setanta del segle passat va resultar un procés accelerat i sense previsió municipal, que va provocar profundes transformacions urbanístiques i socials a la ciutat. La instal·lació dels polígons va portar feina a molta gent, però també efectes negatius.

Aquest és l’eix que vertebra el reportatge que publiquem íntegrament al número 21 del FET a TARRAGONA i que compta amb testimonis i fotografies de l’època. L’article forma part del dossier de la revista dedicat al sector químic, ara en plena tranformació per afrontar amb garanties el futur.

La revista, que porta de regal una publicació de 2o pàgines dedicada a l’Amfiteatre, la podeu trobar a LLIBRERIA DE LA RAMBLA, LLIBRERIA ADSERÀ, LLIBRERIA LA CAPONA i CAL MATIAS (SERRALLO).

També la podeu rebre còmodament a casa, si us en feu subscriptors per només 30 € l’any. A més de les revistes, podreu gaudir d’activitats culturals exclusives i gratuïtes i entrades per als espectacles dels teatres de Tarragona.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *