Toquen les sis de la tarda. Els darrers curiosos s’afanyen a arribar a la plaça del Rei, ja ocupada per desenes d’impacients tarragonins. Al centre, alguna cosa crida la seva atenció: dos uniformats falangistes custodien l’entrada de la Torre del Pretori. Són joves, i les seves mirades es mantenen fixes en l’horitzó. Immòbils.
El Fòrum de Tarragona per la Memòria, amb motiu del 78è aniversari de l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat, vol recrear el trasllat de les cent cinquanta dones que, la nit del 6 de juny de 1939, van haver de caminar escortades per soldats falangistes des de la presó de Pilats fins al convent-presó de les Monges Oblates. Amb aquesta recreació, el Fòrum pretén retre homenatge a totes les dones de l’Estat espanyol que van ser empresonades i condemnades a mort per les autoritats falangistes un cop acabada la Guerra Civil.
Tot i que només passa un quart de les sis, el dia es va apagant. El cel abandona els tons rosencs i brillants que lluïa, com si també volgués col·laborar en l’homenatge. Els assistents esperen, una mica desconcertats, algun senyal de moviment que anunciï l’inici de l’acte. De sobte, tots els caps es giren cap a un racó de la plaça: un escamot de sis soldats avança cap al centre de totes les mirades, i baixa per les escales de la presó de Pilats. Minuts després, en torna a sortir acompanyat d’una filera interminable de dones. Cridant amb violència ‘¡en filas de tres!’ i movent-les bruscament com si fossin ninots, el que sembla el cap de l’escamot organitza les recluses sota un silenci sepulcral dels assistents, que ja han oblidat que això només és una recreació.
150 VOLUNTÀRIES ES POSEN A LA PELL DE LES RECLUSES A LA PRESÓ DE PILATS AL FINAL DE LA GUERRA
Les cent cinquanta dones, custodiades per la desena de falangistes armats, abandonen la plaça del Rei i avancen pels carrers estrets i foscos de la Part Alta. Les seves sabatilles d’espart s’arrosseguen pel terra encara mullat per la pluja del matí. El vestuari i el maquillatge de les figurants són tan realistes fins al punt que fan pensar que, per un instant, ens hem traslladat a l’any 1939. Predominen els tons foscos i la roba envellida, i encara que alguna d’elles porti un farcell o una maleta, la gran majoria només es duen a elles mateixes.
Els crits de ‘tinc gana’ o ‘Visca la República’ que llencen les recluses al seu pas pels carrers són ràpidament silenciats a cops de fusell pels soldats que les acompanyen. D’entre la munió de dones es destaca una embarassada que s’agafa fort la panxa i manté la mirada perduda cap a l’horitzó, i una anciana que té dificultats per seguir el pas de la comitiva. Es senten plors ofegats. Les figurants, algunes d’elles descendents directes de víctimes de la repressió, avancen pels carrers d’en Talavera, de Santes Creus, dels Descalços i de l’Arc de Sant Llorenç. El públic, incansable, agafa dreceres per seguir l’acte i poder trobar-se el grup a més d’una cantonada.
L’ANY 1939, 611 DONES I 14 INFANTS ESTAVEN PRESOS AL CONVENT DE LES OBLATES
L’arribada de les recluses al convent de les Oblates queda banyada pel Cant dels Ocells a violoncel. La catedràtica d’Història per la Universitat Rovira i Virgili, Montserrat Duch, dedica unes paraules al Fòrum de Tarragona per la Memòria reconeixent que “ha estat un acte de justícia molt ben trobat”. La professora destaca la sobrepoblació de les presons durant el franquisme, i les qualifica de “columna vertebral de la repressió”. Les Oblates, que es dedicaven a la “reeducació de dones desviades”, custodiaven un total de 611 recluses i 14 infants l’any 1939. Les preses polítiques estaven barrejades amb els altres tipus de recluses, i vivien sota unes “condicions patètiques i un estat carencial”. “La justícia penal va estar beneïda en tot moment per l’Església Catòlica”, conclou Duch.
Tot i no haver fet cap assaig previ, el resultat de l’acte és prou exitós. Sobretot, ha comptat amb una molt bona rebuda per part de la ciutat de Tarragona. Una de les cent cinquanta figurants, Roser Calaf, reconeix que no s’esperava aquesta gran quantitat de públic assistent i destaca la il·lusió que sent al poder formar part d’aquesta recreació. “Era un fet que calia commemorar”, afirma.
Són prop de dos quarts de vuit de la tarda, i tot i l’allau de persones al Portal del Carro, el fred propi del gener es comença a fer notar. Tres grallers enfilen el Cant dels Segadors acompanyats pels assistents i l’acte conclou amb un minut de silenci. Seixanta segons dedicats a aquelles cent cinquanta dones arraconades a l’oblit.
