Ningú diria què s’amaga al número 37 d’un dels carrers més cèntrics de Tarragona. Al portal no hi ha cap cartell que ho indiqui, i si passes pel davant de ben segur que no pares atenció a aquest edifici envellit. Això mateix em passa a mi. Penso que potser m’he equivocat en llegir la direcció. Comprovo que l’adreça és correcta i truco al timbre. En José Manuel, amb qui portava un temps intercanviant correus, m’obre la porta de La Caseta dels Gats.
Tarraco Felina – La Caseta dels Gats és una associació sense ànim de lucre que vetlla per ajudar i socórrer els gats desemparats del carrer. El projecte va néixer al setembre del 2014 amb l’objectiu d’ajudar les entats de la zona de Tarragona que no disposessin de cases d’acollida per facilitar el rescat dels felins. Tot i que des de l’agrupació no es fan discriminacions respecte l’edat dels animals, aquesta centra els seus esforços en els gats adults: són els qui més difícil tenen sortir del carrer i trobar, per fi, una bona llar.
ENTREM A LA CASA DELS GATS QUE GESTIONA UNA ASSOCIACIÓ SENSE ÀNIM DE LUCRE
El que veuen els meus ulls quan travesso el llindar de la porta em deixa sobtada: som a un pis (d’humans) totalment adaptat per a gats. Al rebedor, dues gàbies grans –ara buides- em donen la benvinguda. La Carol, una de les voluntàries, m’explica que aquesta és la zona de quarantena, on s’instal·len els gats nouvinguts. Em demana que la segueixi cap a una porta envitrallada. De refiló i a contrallum, puc veure unes petites siluetes que es mouen a l’altre costat, d’una banda a l’altra. La Carol obre la porta, i les meves sospites es confirmen. Efectivament, cinc gats, de diferents mides i colors, es passegen per l’estança. Mentre que els més mandrosos no s’immuten amb la nostra entrada, d’altres se’ns apropen sigil·losament. Un de ros, fins i tot, s’enfila a una prestatgeria de manera que queda just a l’alçada dels meus ulls. Es manté immòbil, i em mira fixament.
Ara mateix, l’associació compta amb quinze gats, entre la Caseta i les cases d’acollida. Tot i això, aquesta xifra va fluctuant al llarg de l’any i ha arribat als cinquanta. Mentre que l’hivern és una bona època per l’adopció de gats adults, amb l’arribada de la primavera la Caseta s’omple de camades de cadells que també busquen una família.
ELS GATS ADULTS SÓN ELS QUE MÉS DIFICULTATS TENEN PER SER ADOPTATS
La Carol em convida a seure davant d’uns finestrals. Els rajos de sol característics dels matins de febrer travessen els vidres. Al gat més gran sembla que li agrada la idea i s’estira al nostre costat a prendre el sol, com si volgués ser partícip de la conversa. No he tingut temps ni de deixar la motxilla a terra, quan un altre gat se m’enfila a la falda. És blanc i menut, i denoto que el que vol és una mica d’afecte. Inevitablement, acosto la meva mà i l’acarono.
Els gats rescatats es passen un mes de mitjana a la Caseta. Tot i això, alguns d’ells no corren la mateixa sort i no són adoptats tan de pressa. “Als gats no els agraden els canvis, i els que veuen com tots els seus companys troben una família acaben estant ressentits”, reconeix la Carol. L’associació podria presumir de tenir un gran índex d’adopció, tenint en compte que en el que portem d’any aconsegueixen que s’adopti un gat per dia. Fins i tot amb aquests resultats, però, no canten victòria: “No totes les èpoques són igual de bones com aquesta, i les adopcions són molt necessàries tot l’any”.
El cadell blanc que abans tenia a la falda se submergeix en la meva motxilla, que m’he deixat oberta. Em pregunto si l’atrau l’olor de l’entrepà que hi porto. “El més important a l’hora d’adoptar no és el color del gat o la seva edat, sinó el seu caràcter. Tot i això, hi ha adoptants que s’encapritxen d’algun d’ells i no volen seguir els nostres consells”, es lamenta la Carol.
L’ASSOCIACIÓ HA ACONSEGUIT UNA ADOPCIÓ PER DIA EN EL QUE PORTEM D’ANY
L’associació no només s’encarrega de rescatar felins abandonats al carrer, sinó que també emprèn una tasca de gestió de colònies: alguns equips s’encarreguen d’esterilitzar els gats de les colònies i poder garantir així el seu estat de salut. “Amb un parell d’anys gestionant aquests col·lectius, ja notes que la població de gats no augmenta”, afirma la Carol mentre acaricia la cua d’un cadell fosc que s’amaga darrere d’ella.
“Estem fent una feina que li correspondria a un altre”, sentencia el José Manuel, plegant els braços. “Les persones que estan al capdavant de les administracions han de fer un canvi de mentalitat i adonar-se que això és la seva responsabilitat”, afegeix el voluntari. A Catalunya, hi ha una llei de protecció animal prou pionera, però que no ha arribat a aplicar-se als municipis, i moltes vegades les subvencions són abismalment diferents d’una administració a una altra. Tot i això, els voluntaris no s’aturen davant les adversitats: la creació de la Coordinadora Felina, que agrupa 30 associacions de ciutats i pobles ha pogut donar veu als qui no en tenien i permetre que se’ls “prengui més seriosament”.
UN GAT DOMÈSTIC ABANDONAT AL CARRER POT SOBREVIURE NOMÉS UNS 3 MESOS
Tant la Carol com el José Manuel lamenten la poca conscienciació que hi ha per la seva feina i per les condicions dels gats. Mentre que a l’Antic Egipte aquests eren animals sagrats, avui ens hem acostumat a veure’ls divagant pel carrer, com si fossin un element més de la ciutat.
Segons estadístiques que aporta l’associació, un gat domèstic viu una mitjana de 15 anys, un gat del carrer només 4 i un de domèstic que hagi estat abandonat pot sobreviure només uns 3 mesos. Canviar les estadístiques està a les nostres mans, només ens cal vetllar una mica més pels nostres companys felins.
