Tres punts guanyats. Una victòria importantíssima davant un equip com el Valladolid i una distància que t’assegura que avui continuaràs fora la zona de descens, com a mínim fins la setmana que ve. A catorze punts dels cinquanta míticament necessaris. “S’ha d’omplir el Nou Estadi davant l’Almeria”, i si fem cas a Josep Maria Andreu la setmana que ve podríem iniciar el camí que ens porti cap a la certificació d’una estabilitat al mig de la classificació, i a Segona.
Visitar camps com el José Zorilla és sinònim de potència, d’espessor, d’hermetisme. Pensant que davant l’Elx només havíem ensopegat, miràvem el partit d’ahir com una etapa inevitable sabent que podríem sortir-ne molt malament, o miraculosament bé. I amb més miracle que sense van sortir-ne amb tres punts vitals.
I dic “amb més miracle que sense” perquè la victòria sí: és bàsica i ens fa encarar els pròxims tres partits amb una seguretat que vam mig perdre la setmana passada. Tot i així hauríem d’analitzar el com es va aconseguir. Partim de la base evident que el com és secundari perquè la situació matemàtica ho requereix, però tampoc podem permetre’ns deixar-ho tot en mans de la sort.
Ens continua faltant mètode, però ara el futbol, pel Nàstic, és sinònim de resultat i matemàtiques.
Ens continua faltant mètode. El primer gol grana arribava després una jugada d’estratègia però sense el destemps involuntari de Becerra… segurament no hauria arribat. I el segon, aquest de Barreiro, va ser una jugada personal pròpia d’un jugador de la seva categoria i posició que hem trigat un pèl massa a veure. Una jugada aïllada inèdita fins ara.
Potser sí que, anant-lo esperant, aquest mètode acabarà per no ser una prioritat, però si ens n’oblidem del tot… l’estabilitat en el joc no existirà. Si no ens afanyem ens abracem a l’atzar esperant que les peces encaixin quan ens agradaria que ho fessin. I de la mateixa manera que van encaixar ahir, no van fer-ho davant l’Elx i tampoc davant el Sevilla.
Lluny de la teoria però, ara el futbol, pel Nàstic, és sinònim de resultat i matemàtiques. Això és el que compte i sembla que haurem d’estar disposats a patir, que ho estem, fins les últimes jornades.
I que no és maco això? Què seria el futbol sense aquesta dosi de nervis? Aquelles cames tremolant just al seient del davant. Aquell menjar pipes (encara que siguin sense closca) per fer-te passar els nervis. Aquelles abraçades amb gent que potser ni coneixes. Els comentaris tècnics que creus que són coherents i potser no entendries ni tu mateix escotant-los des de fora.
Ens trobem en una situació gens plàcida però que mínimament lluny de la zona d’emergència s’arriba a viure, amb molta adrenalina i amb certa excitació positiva. L’estrany, i benvingut, poder del futbol.
