Van néixer al caliu del Festival Internacional de Dixieland de Tarragona i continuen en plena forma. Abans de l’edició d’aquest any (que se celebra al llarg d’aquesta setmana), el FET ha reunit en una mateixa taula quatre músics que formen part de quatre bandes del territori per parlar de les seves respectives trajectòries i de la salut d’aquest estil musical.
Quedo amb ells una tarda entre setmana al Cafè La Cantonada. Tots quatre tenen mil i una històries i ocupacions, i reconec que han fet un esforç important per trobar un forat a l’agenda entre assajos, exàmens i altres compromisos. El primer a arribar és José Gómez, Moluco, dels The F.E.O.S’ Experience. Després entra Raül Cid, de l’Stromboli Jazz Band, amb un trombó que sembla de joguina (però que no ho és!). I, finalment, arriben gairebé junts Xavi de la Salud, de l’Small River Brass Band, amb la seva inseparable trompeta, i Marc Torres, dels Pixi Dixi, que porta un instrument la mar d’especial: un stumpf fiddle (una fusta on s’hi afegeixen complements per fer música, inspirada en el mític Harry Stumpf, que va fer això mateix amb la seva cama de fusta a principis del segle xx).
Es coneixen de fa anys i entre ells es respira complicitat, així que la intrusa soc jo. Però de seguida em fan sentir còmoda i comencem a parlar d’allò que els uneix: el dixieland. Així que la conversa arrenca amb una pregunta de manual, però obligatòria: què és el dixie? “Els jazzmen el consideren l’embrió del jazz, tot i que n’hi ha que pensen que és un estil de poca qualitat”, apunta De la Salud. “És més rítmic, més festiu”, afegeix Cid. El gènere neix a Nova Orleans després de la Guerra Civil americana (1861-1865), de la barreja entre les músiques europea i africana, sobretot les “dels francesos que hi havia a la zona i dels negres que treballaven als camps de cotó”, explica Torres; “també se li diu jazz tradicional”. Tot plegat, “sorgeix molt de la improvisació”, rebla Moluco.
EL FESTIVAL DE TARRAGONA HA CONTRIBUÏT AL NAIXEMENT DE DIVERSES BANDES
Està clar que són uns apassionats del dixieland i que només amb la primera pregunta ja tindrien combustible per xerrar tota la tarda, però, tenint en compte que tots quatre van començar amb la música clàssica, la meva curiositat pot més i els demano d’on els ve la passió per aquest gènere. “A través del Festival Internacional de Dixieland de Tarragona”, reconeix Cid sense embuts. Quan es va crear, l’any 1994, “era l’únic d’aquest estil a tot l’Estat espanyol”, destaca De la Salud; “n’hi ha molts de jazz, però el d’aquí era un senyal propi d’identitat”. Així, aprofitaven la visita a la ciutat de músics reconeguts d’altres indrets per amarar-se dels seus coneixements.
A partir del festival sorgeixen diferents bandes de dixie al territori. El mateix 1994 neix la primera i pionera, Pixi Dixi, de la qual ara forma part Torres (que llavors encara no hi tocava). Un grup que ha anat canviant de components al llarg del temps però que manté intacta la seva essència amb el dixie més tradicional. Torres assegura que els inicis van ser durs: “Pensa que no hi havia Internet, i t’havies de buscar la vida per trobar arranjaments, preguntant als músics que anaves a veure actuar o a través de discos d’altres grups”, exposa. Tots els membres de Pixi Dixi, vuit en total, són del Camp de Tarragona: Joel Cristià, trompeta; Joan Carles Bové, trombó; Cisco Olivé, clarinet; Carles Borràs, saxo; Marc Torres, piano; Ton Solé, banjo; Fernando García-Ramos, bateria, i Jordi Daroca, tuba.
Actualment tots són homes, però durant una temporada hi van participar dues germanes, una de les quals s’encarregava de la percussió i va ser membre de la banda durant força temps. Aquest és un aspecte sorprenent, ja que és un estil on s’hi troben poques dones. En aquest sentit, Torres diu que en el seu cas han fet “col·laboracions amb cantants i ballarines, en espectacles concrets”, però Cid creu que les noies “acostumen a optar per altres estils musicals, per exemple al clàssic n’hi ha més”. “Costa veure noies, però les coses estan començant a canviar”, conclou De la Salud.
ELS QUATRE GRUPS SOBREVIUEN, TOT I LES DIFICULTATS PER TROBAR ACTUACIONS EN DIRECTE
La següent banda que va veure la llum va ser l’Small River Brass Band, que, tot i que va començar a treballar el 1998, no es va presentar oficialment fins al Festival Internacional de Dixieland de Tarragona de l’any següent. Tots els que la van formar “ens coneixíem del Conservatori, i actuàvem junts també en altres formacions”, però “les inquietuds pel jazz i el dixie, i les converses amb músics professionals que teníem l’oportunitat de conèixer durant el festival, ens van animar a tirar endavant la nostra pròpia banda”, recorda De la Salud. De fet, amb ell, també Raül Cid i Moluco van engegar aquest nou projecte, que va apostar per un dixie més modern per no solapar-se amb allò que oferien els companys de la Pixi Dixi.
Actualment, l’Small River Brass Band la formen Xavi de la Salud a la trompeta, Emilio Cabello al saxo tenor, Enrique Ordax al saxo baríton, Aureli Andrés al trombó de vares, Toni Chisvert a la tuba, Josep Campiña a la caixa i els plats, Fernando García-Ramos al bombo i els plats i Sergi Andreu a la guitarra. Un octet que ja ha gravat dos discos i que, al llarg del temps, “sempre hem buscat diferents iniciatives que ens permetessin evolucionar i no estancar-nos”, remarca De la Salud. En aquest sentit, una de les seves innovacions ha estat crear espectacles de producció pròpia amb un actor, Hèctor de la Salud. Així, tenen l’Small River Prison Band, amb un funcionari de presons (l’actor) que treu els reclusos (els membres de la banda) per fer un trasllat d’instruments d’un centre penitenciari a un altre; o l’Small River Christmas Band, en què un Pare Noel i un dels seus ajudants s’incorporen a la formació per oferir un espectacle itinerant de carrer, amb les nadales com a protagonistes.
Seguint amb les bandes, és el torn de The F.E.O.S.’ Experience, un quartet del qual forma part Moluco, saxo, a més de Miquel Prats, Miqueló, bateria, José Gómez Martos, Viki, tuba, i José Luis Lete, guitarra. Moluco i Lete venien d’una altra formació de dixieland tradicional, Cooperativa Rakía, amb la qual van enregistrar fins i tot un disc. D’aquesta experiència, el 2008 van sorgir els F.E.O.S.’, una banda “de jazz antic, no específicament dixie”, puntualitza Moluco, però “amb un repertori molt extens que adaptem en funció del públic al qual ens dirigim, tot plegat amb un caire molt popular”. A més, darrerament també acompanyen sessions de ball swing.
El repàs a les bandes acaba amb l’Stromboli Jazz Band, la més jove, que es va presentar oficialment el mes de febrer del 2012. Raül Cid, un dels seus fundadors, explica que “després de catorze anys amb l’Small River Brass Band, tenia ganes d’engegar un projecte diferent, amb més espectacle i més humor, barrejant temes antics amb cançons més modernes, i introduint gags i la participació del públic”. Ara mateix, la formen Raül Cid al trombó, veu i direcció, Josué García a la trompeta, Ton Solé al banjo i l’ukelele, Ismael Carles a la tuba i Adrià Mort a la bateria. Cid destaca la versatilitat del grup, ja que en funció del tipus d’actuació ofereixen diferents formats, de duet a cinquet.
A més, el febrer del 2013 van presentar el seu primer CD, Smile, coincidint amb el primer aniversari de la formació, i aquest mes de març, amb motiu dels seus primers cinc anys, han portat al Metropol en concert el seu segon disc, Be Happy. Des de la seva creació han participat, entre altres, en el Festival Cava Jazz de Guardiola de Font-rubí, el cicle Altafujazz d’Altafulla, el cicle Música als Castells de Catalunya, el Festival Internacional de Dixieland de Tarragona, la Nit dels Museus, el IV Cicle de Jazz de Cambrils o el 47è Festival de Jazz (Heineken Jazzaldia) de Sant Sebastià.
(…)
Aquest és un fragment de l’ampli reportatge dedicat a la música i el festival dixie que publiquem al número 22 del FET a TARRAGONA. Si te’n vols fer subscriptor, clica aquí i formaràs part de la gran comunitat del FET que ja suma 580 amics i amigues, i podràs participar de les activitats culturals exclusives que organitzem i del sorteig d’entrades per a espectacles de música i teatre.
