Desesperant. El Nàstic sembla que ens farà patir fins a l’últim dia. Davant una nova ocasió rendible per sumar tres punts, ens en deixem dos a les Illes. Però els punts no és l’única cosa que vam deixar-nos a l’Iberostar Stadium. També ens hi vam deixar un pèl d’encert, empenta, actitud i definició.
Amb Emana o sense. Ahir el camerunès va tornar a l’onze inicial per recuperar les jugades amb nom propi i, fins i tot, per treure una pilota sota pals que hagués significat el primer del Mallorca. I és que vam tornar a jugar de manera deficitària.
Ja no sabem on anar a tapar la ferida perquè no sabem on la tenim. Les lesions apareixen massa sovint. Els nervis no ajuden i la tensió sobre la gespa es nota cada dia més. De la inseguretat de les primeres jornades hem passat a l’ansietat actual. Poca definició a l’atac, descuits en defensa i bloqueig al mig del camp.
Com es pot jugar amb creadors com Emana i Tejera sense un Delgado dalt? Si juguen jugadors del perfil d’Àlex López o Barreiro el joc aeri serà l’adequat, la creativitat del mig del camp s’anul·la i per tant la fórmula no funciona.
De la inseguretat de les primeres jornades hem passat a l’ansietat actual. Joc deficitari: empat a zero.
Molina va estar sublim, impecable, omnipresent. On hi havia perill apareixia. Valentin extremadament elèctric però sense definir. Tejera creador i constant, Muñiz encertat en estratègia i Delgado sense temps pet a demostrar res.
El joc dels disbarats. L’arbitratge va ser nefast amb una última falta xiulada que, segons més tard, es va decidir que no podíem efectuar-la perquè ja s’havia acabat el partit. Xiula el final… i tan ample. Espero que, com va dir Merino, tot plegat s’acabi equilibrant algun dia.
La pèssima actuació d’ahir és injustificable. La lentitud durant els minuts finals feia massa olor d’un conformisme que no pot (no hauria) ni acostar-se a Tarragona. Podríem acabar la jornada tornant a començar setmana en zona de descens. Respirem però, relaxem-nos. Seguim confiant i creient, però cal ser més (auto)crítics que mai.
La setmana que ve una nova final a casa on començarà a sentir-se l’alè d’un derbi, amb el Reus, que pot acabar de marcar les dinàmiques d’ambdós equips. Espero que la nostra canviï en la direcció contrària a la que portem fins ara.
