Espessos i sense reacció. Ja fa massa partits que tots plegats volem creure que tenim la situació controlada però les notícies d’aquesta setmana en relació a la dimissió de Merino només eren la punta d’un iceberg que ja fa massa setmanes que està esquerdant la moral i possibilitats de l’equip. La situació és complicadíssima. Podem salvar-nos però s’ha de reconèixer que l’horitzó és fosc. Molt.
La falta de mètode és un fet des d’inicis de la temporada. En el fons quan un equip no s’ha mogut de la zona baixa de la classificació en tot el curs no és pas per casualitat. Sabent les capacitats del Nàstic d’enguany, que continuo creient que són molt més altes de les mostrades setmana rere setmana sobre la gespa, no s’ha sabut construir una filosofia efectiva de cohesió per a poder veure una plantilla connectada i contundent.
Sense mètode i sense capacitat de reacció, a Vallecas el Nàstic va demostrar ben poca cosa
Ahir a Vallecas (2-0) vam demostrar ben poca cosa. Veníem d’obrar el miracle davant l’Oviedo però no podem pretendre encomanar-nos sempre a un sol jugador. Tejera no sempre ens salvarà, tampoc Emaná, tampoc Reina. El problema és haver dipositat totes les esperances en la sort. Perquè aquesta no sempre somriu: i no ha de somriure. L’estratègia i camí d’un equip com el Nàstic han de passar pel rigor, pel compromís i per una psicologia tan ben estructurada com la que recentment recordem amb Vicente a la banqueta la temporada passada.
Davant el Rayo no ens va funcionar res i gràcies a Reina es xiulava la mitja part amb zero gols al marcador. Moments difícils. Estem patint les conseqüències d’una temporada dispersa. Més que un equip a vegades tenim la sensació d’estar veient onze jugadors que saben cap on han d’anar però no com fer-ho.
Encarem els últims tres partits de la temporada com autèntiques finals lligades al miracle
És molt difícil trobar un perquè: és la suma de molts factors. Alineacions dispars sense continuïtat, adaptació al canvi d’entrenador i la principal, com deia, la falta de filosofia pròpia i cohesió al camp. Es mereixen reverència jugadors com Valentín, Molina, Reina, Tejera i Achille… però absolutament tothom: club, plantilla, entorn, i inclosa l’afició, necessitem un bon gerro d’autocrítica. Potser quan era l’hora de mirar-nos al mirall no vam fer-ho i al final la patacada ha acabat arribant igual, o pitjor.
L’evolució i millora no han arribat i s’encaren els tres últims partits com autèntiques finals lligades al miracle. L’emoció i sentiment grana són suficients per cridar #FinsAlFinal, però els peus han de tocar a terra per no perdre la realitat de vista, per molt crua que sigui.
El Nàstic encara tres exàmens finals, i també són tres les hores que Christopher Nolan va decidir que durés Interstellar. Un film absolutament lligat a Tarragona, i al Nou Estadi. Sí. Segurament Matthew McConaughey no s’ho hagués pensat mai però va ser el protagonista d’un diàleg, i una coma, que semblen fets a mida per a nosaltres:
– No és possible.
+ No, és necessari.
