Reunir-los per parlar del Clàssic Cinema els rejoveneix el rostre. Hi van passar moltes hores d’infància, que el pas del temps no ha estat capaç d’esborrar del tot dins la seva memòria. En l’instant en què algun d’ells, després d’uns segons d’esforç mental, aconsegueix retrocedir 40 anys enrere i reconstruir-ne algun record, els ulls se’ls engrandeixen i els seus gestos demanen a crits un moment de protagonisme per compartir en veu alta l’anècdota.
Quan Jordi Santolaria, Ángel Fernández i Jordi Royo eren només uns marrecs, anar al cinema era una de les poques distraccions que la Torreforta de l’època els oferia. Ens estem situant, aproximadament, entre finals dels anys 60 i principis dels 70. El Clàssic Cinema havia obert les portes un 19 de març de 1961, al número 12 del carrer Prades, i en poc temps s’havia convertit en el principal atractiu de les tardes del diumenge al barri, sobretot per als més jovenets, avesats a esbargir-se al carrer. “El pla habitual dels diumenges era el següent: al matí el camp de futbol del Club Deportivo Cultural de Torreforta s’abarrotava de gent, i a la tarda tots els xiquets anàvem al cinema”, explica l’Ángel. A la sala parroquial també els ensenyaven pel·lícules, però sempre estaven vinculades al fet religiós.
LA HISTÒRIA DEL CINEMA CLÀSSIC (1961-1983), AL CARRER PRADES, ÉS FORÇA DESCONEGUDA
El Clàssic Cinema no era només, doncs, una simple sala de projeccions, sinó que també es tractava d’un dels espais de sociabilitat i socialització més potents del barri. Jordi Royo recorda que, com que el Clàssic només obria els diumenges, s’omplia força. En alguna ocasió, fins i tot, la cua per entrar-hi havia arribat fins a l’alçada de les Cases Baixes, a la cantonada amb el carrer Tortosa. “Més o menys on estava situat el cinema s’acabava llavors Torreforta, i més enllà de les cases de la IQA només hi havia terres i descampats”, explica Jordi Santolaria.
La fesomia del barri, amb els carrers sense enllumenat públic, entre altres deficiències, s’hauria pogut convertir en una localització d’alguna pel·lícula en blanc i negre del neorealisme italià. Vés a saber, potser el malaurat obrer Antonio Ricci, personatge protagonista del film El lladre de bicicletes (1948), de Vittorio de Sica, podria haver-hi passat una estona, penjant els cartells dels films que es projectaven al Clàssic Cinema, minuts abans que li robessin la bicicleta.
EL PÚBLIC INFANTIL ERA EL MAJORITARI A LES PROJECCIONS DE LES TARDES DELS DIUMENGES
De fet, l’Ángel recorda com es penjaven cartells amb fotogrames de les pel·lícules, just a l’entrada del cinema. “Nosaltres hi anàvem el dia abans i miràvem quines pel·lícules es projectaven aquella setmana, per veure si les imatges ens convencien”. “No hi havia una altra manera de veure-ho, no podies mirar el tràiler des de casa, com fas ara”, argumenta Jordi Royo. De vegades, com que no disposaven de prou diners per anar al cinema, es desplaçaven fins al centre de Tarragona per veure quines eren les estrenes de la setmana. “I amb això ja en teníem prou!”, rebla Santolaria, entre rialles.
Com que tampoc no hi havia un rètol a la façana de l’edifici que indiqués el nom de l’equipament, la majoria de veïns el coneixia senzillament com “el cine de Torreforta”. L’edifici, de dues plantes, va ser construït expressament com a cinema, tot i que pel seu aspecte físic i la seva grandiositat bé devia semblar també que es tractés d’una nau industrial.
El seu propietari era l’industrial Ramon Panadès Vidal, que posseïa també, entre altres cinemes, el Capitol, el Cesar, el Coliseum, el Comedia i el Catalunya a Tarragona –curiosament, de tots els que començaven per la lletra ce, tal com apunta el Jordi–, el Cosmos a Reus, i unes altres sales a Amposta. El Clàssic Cinema, segons manifesten Bernabé Bernabé i Joan Manel Mallol a l’indeleble Història del cinema a Tarragona (1997), tenia capacitat per a unes 540 persones.
VEÏNS DE TORREFORTA REMEMOREN ANÈCDOTES DE FA 50 ANYS AL CINEMA DEL BARRI
Els seus antics usuaris, com Jordi Royo, en certifiquen la magnitud: “Era molt ample, sobretot a la platea. Nosaltres corríem entre les fileres de cadires”. Allí, més enllà de visionar una pel·lícula, s’hi entretenien, fet que demostra el nom amb què anomenaven l’acomodador: “La majoria de xiquets el coneixíem més aviat com el vigilant”, afirma Royo. El públic majoritari del Cinema Clàssic era l’infantil. “Jo vaig deixar d’anar al cinema molt abans que el tanquessin. Quan anàvem a l’institut sovint preferíem baixar a Tarragona, que era on hi havia les millors estrenes. Al centre de la ciutat és on vaig veure, per exemple, el primer film que es va fer de la saga de Star Wars”, explica el Jordi.
Al Clàssic Cinema s’estilava la doble sessió, que començava a les cinc de la tarda i s’allargava fins al vespre. “La primera pel·lícula que aquí es reproduïa era la segona que es feia al Capitol, i a l’inrevés”, explica l’Ángel. Normalment la primera pel·lícula era la millor, la que pagava més la pena de visionar, i la segona era una de sèrie B, de baix pressupost i, sovint, de pitjor qualitat. “Moltes vegades només assistíem a la primera sessió, i ens guardàvem el segon cartronet per a la setmana següent”, manifesta el Jordi Santolaria.
D’aquesta manera, acumulant entrades, aquells nens de barri economitzaven les seves visites al cinema. A més a més, els més espavilats optaven per la picaresca, i demanaven a casa, cada setmana, els diners que costava la sessió a platea, malgrat visionar-la des del galliner, on era unes pessetes més barat. Així estalviaven uns pocs diners.
L’EDIFICI S’HA DESTINAT A USOS COMERCIALS, PERÒ A LA FAÇANA CONSERVA EL COLOR ORIGINAL DE LA SALA DE PROJECCIONS
Entre pel·lícula i pel·lícula, se solia deixar un quart d’hora de descans. “Et donaven un cartronet perquè després poguessis tornar a entrar-hi, si volies”, explica Jordi Santolaria. Segons asseguren, mentre a l’interior es projectava el noticiari setmanal NO-DO, que tots els cinemes estaven obligats a reproduir segons les ordres del règim franquista, ell, l’Ángel i el Jordi Royo, com tants altres nois, sortien a fora per comprar llaminadures o pipes, al mateix carrer Prades. A l’estiu l’opció predilecta eren els polos, que només costaven una pesseta.
El cinema va tancar les portes, finalment, el 31 de desembre de 1983, i des d’aleshores Torreforta no ha tornat a tenir-ne cap més. En l’actualitat l’edifici l’ocupa un basar, i anys enrere ja s’havia reconvertit en un supermercat comercial. Això no obstant, si els lectors visiten l’edifici i s’hi fixen, podran comprovar com el seu color marronós original es manté a la part superior de la façana. De fet, molts veïns del barri, quan ara hi entren per comprar diversos tipus d’objectes, encara poden reconstruir la imatge anterior d’aquell espai que tantes tardes de diumenge els va acompanyar. Ara, malgrat que l’edifici ja fa 32 anys que no funciona com a sala de projeccions, el Clàssic Cinema perviu en la memòria d’unes quantes generacions de veïns de Torreforta.
