Mai he negat que sento especial debilitat quan retrona el càntic del ‘Fins al final, força Gimnàstic’ a les graderies del Nou Estadi, i que les mans m’aplaudeixen soles. I aquesta debilitat s’accentua quan l’equip ho interioritza, i lluita fins al final, corre fins al final i ho dóna tot. Aquest diumenge, el Nàstic ha fet un pas de gegant sense sumar de tres en tres. Quina diferència de sensacions, de joc, d’estat d’ànim, respecte a dies enrere. El Nàstic ha après a Saragossa a no perdre un partit que tenia gairebé impossible de guanyar.
El valuós empat del Nàstic es pot llegir en quatre claus:
TOSSUTS I COMPETITIUS. Els tarragonins s’han encaparrat en què no tornarien a casa derrotats, i l’única via és no defallir. L’equip ha reaccionat amb el cap fred quan s’ha vist per sota, i s’ha mostrat valent, incisiu i atrevit fins al darrer alè. Sense l’ansietat i l’autoestima per terra d’altres dies, l’equip carbura i transmet seguretat. El Nàstic per fi confia en si mateix, i en les seves capacitats.
SENSE ANSIETAT, EL NÀSTIC TRANSMET SEGURETAT I CONFIANÇA
Recordo escriure fa setmanes —a l’anàlisi de la derrota contra l’Sporting— que el Nàstic no estaria preparat per competir en igualtat de condicions amb ningú fins que no es deslligui la motxilla del passat. La victòria de la setmana passada ha iniciat un nou camí i ha fet de revulsiu. No negarem que han aterrat amb retard, però afortunadament ja han aterrat. Els grana, sí, ja són l’equip amb caràcter, tossut i competitiu que han de ser.
DEURES EN ATAC. És la gran assignatura pendent del Nàstic. Tot i les múltiples arribades per les bandes i la quantitat d’ocasions, el percentatge de xuts a porteria és baix. L’equip té problemes per apropar-se al gol i augmentar la sensació de perill. Manca una referència a dalt: un Naranjo, un Emaná. Barreiro sembla cridat a ser l’home-gol del Nàstic, però necessita el suport de més companys capaços de desequilibrar partits. Pot ser Uche, pot ser Mesa, pot ser Omar. A Saragossa, on l’empat no ha arribat fins als darrers minuts, un major encert en atac hagués suposat la victòria cap a Tarragona.
POLÈMICA ARBITRAL. Obviar les decisions de l’àrbitre com a clau del partit seria fer una anàlisi amb un ull embenat, perquè sí han estat decisives. En primer lloc, amb l’expulsió del davanter aragonès de referència abans del descans —vulguis que no, es nota jugar 45 minuts contra un rival en inferioritat—. No era expulsió, es tracta d’una errada arbitral greu.
Totes les tertúlies debatran si el gol del Nàstic ve d’un fora de joc i no hauria d’haver pujat al marcador. Honestament, i després de veure les repeticions, crec que no hi ha fora de joc i el gol és vàlid. El darrer defensa del Saragossa s’equivoca al col·locar-se, queda uns centímetres més endarrerit i en línia amb el jugador grana. Com que no existeix l’angle perfecte ni la imatge irrefutable, el debat és lícit i les interpretacions poden variar. Jo exposo i argumento la meva.
EL NOU NÀSTIC ÉS UN PROJECTE EN CONSTRUCCIÓ QUE COMENÇA A IL·LUSIONAR
UN NOU NÀSTIC. Definitivament, i és la millor notícia. El Nàstic de Rodri és un equip rejovenit que ha fet una passa endavant respecte l’equip de principi de temporada. Els tarragonins juguen amb més caràcter, més força, més confiança i més autoestima, i han refermat el canvi de la setmana passada amb els millors minuts de la temporada. L’equip segueix en descens amb cinc punts, però les sensacions que dóna són de projecte en construcció, i no en declivi. Oposades a les que oferia abans de l’arribada del nou entrenador. Hi ha feina per davant, però el pessimisme no forma part de l’agenda.
És un nou Nàstic, disposat a competir i a no abaixar la mirada contra ningú. Els tarragonins no han perdut dos punts, sinó que han guanyat un de molt valuós. Un punt de caràcter, per no rendir-se. Els grana recullen el guant: el Nàstic dóna senyals positives, i el rumb de l’equip comença a il·lusionar.
