Carregant ...

Una nova paella, al país i a la ciutat

Concentració a favor del diàleg, dissabte passat a Barcelona. Foto: eldiario.es

Per invitació del director d’aquest mitjà, un mitjà treballador i implicat cívicament, escric aquest breu article amb ànim de compartir, de debatre amb els lectors i subscriptors —jo també ho sóc—, d’aprendre junts, en definitiva.

Aquestes darreres setmanes, setmanes intenses i gairebé prebèl·liques, en què es veu el millor i pitjor de nosaltres, he vist com molts conciutadans —propers o no tan propers— volen fer de manera veloç una paella nova. On poso “paella”, poso “ciutat” i “país” i “món” (i puc posar Tarragona, Catalunya, Espanya, Europa).

Sabem que, si una paella no es cuina amb el temps just (ni molt ràpid ni molt lent) i amb un cert equilibri en els ingredients (ni massa ni escassos), potser el que ens surti sigui un arròs immenjable. I, així, la cuina dels aliments i de la vida.

És que potser ara ens posarem a llegir, a cuidar els rius i els infants, a ajudar als més pobres, a treballar, a ser justos, etcètera? L’hem de fer sempre, no? Hem d’esperar noves estructures polítiques per fer-ho dia a dia?

 

Nacionalisme i violència

Entenc que hi hagi una part de la població que vulgui un canvi social. Entenc també la il·lusió de gent que creu o veu a tocar certs canvis de govern —fins i tot locals. Divergeixo i em defensaré dels qui ho volen fer per la força o amb simplificacions, mentides, propagandes barates o interessades, molt interessades, barrejant institucions: mètodes no solament poc democràtics, sinó poc morals i intel·ligents. L’única violència no és només la física i es pot exercir al carrer, a una tribuna, a un centre de treball, a una escola, a l’àmbit més domèstic. Un cop és violència, però una informació falsa o un insult, també.

Quan es parla de llibertat o de pau, sovint surt aquell discurs de Martin Luther King, “Avui tinc un somni”, però em trobo gent que l’interpreta a la baliga-balaga. Aquell pastor màrtir apel·lava a la nació americana, però era un somni universal, gens nacionalista i anava contra el racisme i altres injustícies.

Per a mi, i no estic sol, el nacionalisme o el localisme o l’imperialisme són una errada ja de partida. Si la pàtria existeix, aquesta és la pàtria o la màtria humana. Que tenim sentiments de pertinença de comunitat i que ens hem d’organitzar i autogovernar, és normal, però que ens sentim una mena de “poble escollit” per la divinitat o per la història o per nosaltres mateixos és ridícul —i perillós si es porta a les darreres conseqüències. Gabriel Aresti, un destacat poeta basc del segle XX, va escriure “defensaré la casa del pare contra la justícia”. S’entén molt bé aquesta metàfora, preocupant en la intenció.

“SENY, SI US PLAU, FINS I TOT EN ELS MOMENTS DE MÉS DOLOR O IL·LUMINACIÓ O ÈXIT”

He sentit confessions o metàfores semblants en aquests darrers temps, com he vist gent molt distingida i aplaudida que presumeix de ser “bona persona” i trenca —conscientment o inconscient— la convivència. No cal posar noms. Un lema de l’advocacia és: “combat la delinqüència, perdona el delinqüent”. Seny, si us plau, fins i tot en els moments de més dolor o il·luminació o èxit.

Potser el seny hagi deixat de ser virtut, la bondat no sigui moderna i la veritat sigui requalificada com a “postveritat”, però em sembla que l’ésser humà és un animal, però un animal racional, social, sensible i sensitiu. Un objectiu ètic és la felicitat, i anar per altres viaranys és destructiu i autodestructiu (fins i tot els rucs i els braus no són autodestructius). Per ser feliços, fins i tot personalment, ens costa dreçar o harmonitzar la línia aparentment recta del cos (cap, cor, parts baixes) i ser feliços i alhora autèntics.

Un vell lament del món és que repetim les pitjors lliçons de la història com un destí fatal i tràgic. Kant va alertar amb el tronctort de la humanitat, no podem fer res de dret. Isaiah Berlin va afegir: pero ha d’intentar-se sempre. Així hauria de ser el compromís polític (la Política entesa com a la cosa comuna, que no és privativa de ningú ni de cap grup).

 

Somnis i sentiments

Jo també tinc els meus somnis i alguns compartits amb molta gent, i tinc sentiments de pertinença als llocs que he viscut (Còrdova, Vila-seca, Madrid, Barcelona, Tarragona) i això no té importància ni tinc problemes identitaris. La vida és una experiència per viure, no un problema continu a resoldre. Alguns d’aquests sentiments i somnis els he expressat ara i aquí. Que algun dia no haguem de parlar tant de víctimes i poder reparar-les. Que algun dia arribem a un major grau de consens social i polític. Que no hi hagi por ni censura ni autocensura. Que algun dia podem parlar més d’art, de festa, de bellesa, de ciència, de filosofia, d’educació, de natura, d’esport, de solidaritat, de hobbies, d’amor, d’humor, del que vulguem…, d’aquelles grans i petites coses que ens fan més humans i viure amb dignitat.

Mentre fem una nova ciutat o país o societat, tinguem la paella pel mànec, que no ens cremem o ens la facin per nosaltres. No ens distraiem. Jo torno als llibres, i em costa (també em distrec i pateixo).

2 respostes a “Una nova paella, al país i a la ciutat”

  1. Sergi Xirinacs ha dit:

    Amb aquesta retòrica, Manolo, em vols convèncer de la bondat de l’Estat monàrquic?

  2. Manuel Rivera ha dit:

    Responc la pregunta de Sergi Xirinacs, i agraeixo de veritat el seu interès:
    · No he parlat en cap paràgraf del meu article de “la bondat de l’Estat monàrquic”.
    · No sóc monàrquic, sinó al contrari, sóc partidari de la forma republicana per a qualsevol país, inclòs el nostre. És més democràtic.
    · Ara bé, hi ha països avançats amb monarquia —per exemple al nord d’Europa— i repúbliques dictatorials o bananeres. Ajuda però no és l’única garantia de més bondat, més justícia social, més llibertat i més qualitat de vida.
    · He lluitat i encara lluitaré més per aquest tipus de govern de manera democràtica.
    · La realitat és més forta que nosaltres, però la podem canviar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *