Carregant ...

Lliçons de tardor

Manifestació per la llibertat dels presos polítics, aquest dissabte 11 de novembre a Barcelona. Foto: Jordi Borràs.

Més precisament, de la tardor de 2017, la que encara vivim tan intensament. Aquestes lliçons comencen el 20 de setembre d’enguany, en el darrer dia d’estiu. Podrien començar abans, però vull estalviar al lector, i estalviar-me, una revisió de tot el que hem viscut en els darrers 10 anys, si més no, i que caldria tenir en compte per provar de fer entendre a qualsevol que no en sàpiga res què és el que passa ara a Catalunya, a Espanya i, una mica, a Europa.

¿Què és el que podem haver après, que no sabéssim ja del cert des que, després que el Parlament donés formalitat a la convocatòria de referèndum, l’Estat fes una escalada en la seva intervenció a Catalunya? (va passar de la intervenció de comptes per part del ministre Montoro, a la intervenció física de dependències de la Generalitat, a l’ús ben determinat i decidit de la violència i la intimidació el mateix dia del referèndum i a la màxima expressió de l’ús de la força judicial).

Lliçons sobre nosaltres mateixos, els catalans.

1. La reacció a l’entrada de la Guàrdia Civil a dependències de la Generalitat el 20 de setembre i tota l’èpica de la jornada de l’1 d’Octubre ens demostren que tota l’alegria amb què es van conduir les manifestacions de tots els 11 de setembre anteriors derivava del convenciment i la determinació de tots els que hi participaven. Els resultats mateixos de la votació són molt explícits: malgrat totes les dificultats, la intimidació física del mateix dia, les campanyes de la por i tots els menysteniments, més de dos milions de persones majors de 18 anys van anar a votar, i el 90% va manifestar inequívocament que volia una Catalunya independent. Un resultat espectacular que els poderosos aparells de propaganda han aconseguit diluir.

“ÉS SIMPTOMÀTICA L’ACCEPTACIÓ QUE BONA PART DE LA SOCIETAT CATALANA FA DE L’APLICACIÓ DEL 155”

2. Els fets de l’1-O, però encara més les reaccions a la definició i aplicació de l’article 155, la detenció de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez i la posterior dels membres del Govern ens mostren el nivell de polarització de les posicions dins mateix de Catalunya. És simptomàtica l’acceptació que bona part de la societat catalana fa de la manera com el Govern Rajoy i el Senat, amb tot el suport de PSOE, han fet una aplicació extrema d’aquest article no desenvolupat de la constitució.

Algú, en el futur, acabarà dictaminant que aquest article no permet al Govern de l’Estat cessar Governs Autonòmics, però òbviament arribarà tard. De la mateixa manera que tots els arguments jurídics seriosos diuen que ni l’Audiència Nacional és competent per tractar els presumptes delictes dels que Fiscalia ha acusat els Jordis i al Govern ni la mesura de presó incondicional té cap justificació.

Davant aquestes realitats, quina és la reacció a Catalunya dels no partidaris de la independència? Representants de PP i C’s: exultants; representants de PSC: declaracions molt tèbies, massa, sobre la desproporció, però no de rebuig (amb l’excepció de les dimissions d’alguns alcaldes). Per la part de societat que representen, la finalitat d’aturar el procés d’independència en justifica l’ús dels mitjans, ni que siguin il·legals o violents. Aquesta situació és una preocupació pel futur, en qualsevol circumstància. La qualitat democràtica dins a Catalunya no està tampoc a l’alçada del que requereix l’empresa i el moment històric que vivim.

“L’1 D’OCTUBRE MOSTRA LA NECESSITAT D’UN REFERÈNDUM AMB PLENES GARANTIES I RECONEIXEMENT INTERNACIONAL”

3. Els resultats espectaculars de l’1-O són, malgrat tot, insuficients internament i externa per a tirar endavant un projecte de nova República. Mostren la inexorable necessitat d’un referèndum amb plenes garanties i, sobretot, observació i reconeixement internacional. Però aquest necessari reconeixement no es va poder obtenir amb les circumstàncies irregulars que l’Estat va aconseguir que tingués la jornada del referèndum, ni tampoc un suficient reconeixement intern (malgrat el resultat inequívoc de la votació, les forces polítiques que no en reconeixen aquest caràcter de referèndum representen més de la meitat dels votants en les passades eleccions 27-S).

Tot i així, tant el 10-O com sobretot el 27-O es va forçar una decisió unilateral d’independència. Segurament sota la influència de la duresa i inflexibilitat de l’actuació de l’Estat, però també de l’esgotament després d’un procés tan exigent, es va imposar una declaració d’independència més efectista que efectiva. Ja està feta i així ho reconeixerà la història; ara el que cal és treballar per a fer-la efectiva, després d’aconseguir dur a terme, i guanyar, un nou referèndum amb concurrència de totes les opcions i garantia de reconeixement del resultat per part de la comunitat internacional.

Concentració a la plaça de la Font per reclamar la llibertat dels ‘Jordis’ i dels consellers empresonats. Foto: David Oliete.

Lliçons sobre l’Estat Espanyol.

4. Si a Catalunya una part significativa de la societat (les enquestes diuen que de l’ordre del 30%) dóna suport a les barbaritats polítiques, policials i jurídiques que l’Estat ha dut a terme per a frenar el procés cap a la independència, a Espanya la postura és majoritària, i s’expressa, a més, amb gran cruesa i amb manifestacions públiques que podrien ser objecte d’actuació judicial per incitació a l’odi. Ha quedat resumit en una expressió que passarà a la història: “A por ellos”. Tot és vàlid si és per la unitat d’Espanya (i per a alguns, tot és vàlid si és contra Catalunya).

“L’ANTICATALANISME I POSAR EN DUBTE LA UNITAT D’ESPANYA REFORCEN EL SUPORT SOCIAL AL GOVERN RAJOY”

L’anticatalanisme està molt radicat i ha donat històricament rèdits electorals (bé ho sap el PP que n’ha viscut, i en viu, a bona part d’Espanya; l’episodi de les meses petitòries contra l’Estatut –“contra Cataluña”- n’és una manifestació explícita). I la unitat d’Espanya no admet cap tipus de discussió (malgrat tot el fet i dit aquests anys, encara ningú ha donat cap resposta a la senzilla pregunta de per què Catalunya no pot ser independent, de per què és tan sagrada la unitat d’Espanya). Anticatalanisme de fons i atemptat a unitat d’Espanya donen com a resultat un gran suport social a les postures del Govern Rajoy (els silencies són clamorosos, més que els crits) i defineixen un futur pessimista quant a la relació Catalunya-Espanya, en qualsevol escenari.

5. Ja he dit en moltes ocasions, i la situació i fets recents m’hi reafirmen, que la independència de Catalunya és necessària per a Espanya. És el cop social, i econòmic, que necessita per a reformular-se com a societat democràtica. En uns moments històrics crucials a tot el Món, de reposicionament de tots els pobles en un escenari de definitiva globalització, Espanya no està prenent decisions de país encertades (polítiques econòmiques no prou basades en coneixement i innovació, polítiques  d’infrastructures no sostenibles ni d’arrels econòmiques, polítiques medio-ambientals i energètiques contràries a les necessitats globals i del país, polítiques socials regressives, …) i això ho fa perquè el sistema de presa de decisions ho permet, amb una estructura estatal en la qual el contrapès entre poders és risible, de tots els poders, els tres de Montesquieu i el de la premsa.

“LA SEPARACIÓ CATALUNYA – ESPANYA ES FA JA UNA NECESSITAT PER LES DUES BANDES”

És imprescindible una regeneració democràtica a Espanya, que l’actual correlació de forces no fa imaginable i que la cohesió al voltant del problema que planteja Catalunya només fa que retardar. Com diu molt bé Miquel Puig, la relació Catalunya-Espanya és tòxica; no d’ara, de sempre. Ara s’ha aguditzat, no sabem fins quan, i la separació es fa ja una necessitat, per les dues bandes.

Des del seu empresonament, el 16 d’octubre, Jordi Cuixart i Jordi Sánchez han rebut nombroses mostres de suport, també a Tarragona. Foto: David Oliete.

Lliçons sobre Europa.

6. Potser la major decepció de tots els implicats en el procés d’independència ens ha vingut d’Europa. De la manera amb que l’Europa dels estats ha donat suport a les postures del govern Rajoy i, encara més, de la dosi de cinisme que ha emprat per a valorar la posició i realitat catalana. Tot allò que no va ser dit fa només tres anys, amb el referèndum d’Escòcia (sobre el perill de contagi a altres regions europees, sobre el mateix dret dels escocesos a decidir, en el marc d’un estat veritablement democràtic que no els oprimeix com a colònia, sobre consideracions de tipus econòmic –el petroli del mar del Nord no és cap broma-) s’ha dit ara, amb impunitat, per part de responsables de la UE, per tal de justificar el suport a les postures del soci Rajoy. La lliçó és que aquesta vessant de la UE, la dels estats, la dominant (la UE és també l’Europa de les regions, que ha estat més aviat callada), dirà i farà el que li convingui, i només es mourà si li convé (o si no moure’s li fa mal).

“LA EUROPA DELS ESTATS, LA DOMINANT, NOMÉS ES MOURÀ AMB CATALUNYA SI LI CONVÉ”

7. Tot i aquestes postures certament cíniques de Juncker, i en part també de Tusk, hi ha hagut signes evidents de malestar amb el comportament del govern Rajoy i alguns missatges més o menys velats (el discurs de Tusk a Oviedo, o les seves declaracions de suport a Espanya després del 155 que inclouen una advertència a no tornar a fer servir la força). El que es veu aquí és que Espanya té el suport, però no el respecte. Les darreres actuacions de la jutge Lamela, amb l’empresonament preventiu del part del govern de Catalunya i la persecució del president Puigdemont  la resta del govern, generen moltes incomoditats a Europa i declaracions que estan passant de la premsa als mateixos governs. Representa una gran pèrdua d’imatge per a Espanya, de conseqüències imprevisibles en el futur.

8. Encara i així, la posició catalana no acaba de guanyar-se totes les simpaties. Queda en el fons una imatge que ha aconseguit penetrar, la d’una societat rica que persegueix deixar de contribuir a resoldre els problemes d’Espanya. Per tant, en el fons, de poble interessat i insolidari. Sabem nosaltres que això no és just, però la imatge està construïda, i caldrà molt de treball diplomàtic i de comunicació per a revertir-la.

9. Europa ha mostrat, en l’afer català, la feblesa de la seva posició actual. Com a club d’estats té els dies (anys) comptats. No és el que Europa i el Món necessiten. I Catalunya està ajudant a fer-ho més evident. De fet, l’evolució que els europeus necessiten, malgrat que segurament avui no suportarien amb els seus vots, és la dissolució de tots els estats i la integració en els Estats Units d’Europa, en els quals, un centenar d’estats de la mida de Catalunya proveïssin al ciutadà de tots els serveis essencials de l’estat del benestar i el conjunt presentés propostes al Món i fos protagonista i líder en les esferes de decisió globals. Un paper que cap estat europeu avui pot fer efectivament i que l’actual UE també és incapaç de fer.

Lliçó final per a tots plegats.

10. El cas català, que no és diferent de molts altres que es donen al Món, constitueix avui una manifestació més de la globalització. La globalització emfatitza la regionalització. La societat global necessita, avui, de la (re)organització dels seus pobles. Aquesta organització només pot ser democràtica si vol ser sostenible, i la manera més natural d’arribar-hi és a través de l’autodeterminació d’aquests pobles. En la mesura que existeixen diferents pobles, els lligams estatals de ferro no tenen viabilitat en aquest segle, com fa uns segles la va de deixar de tenir la designació divina dels regnes de la Terra.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *