“El model de ciutat expansionista està obsolet. Cal menys creixement físic, més sostenibilitat i tendir a omplir buits, que a Tarragona n’hi ha molts”.
“El POUM aprovat el 2013, després de més d’una dècada de tramitació, obvia la crisi que arrenca el 2007. Preveu arribar als 160.000 habitants i, en canvi, el creixement és ara mínim”.
“L’urbanisme ha de respondre a necessitats col·lectives i no a interessos econòmics i/o polítics concrets. Cal un canvi de mentalitat”.
“S’ha acabat la manera de construir una ciutat com fins ara. Hem de repensar-la amb un nou enfocament: passar de la ciutat especulativa a la comunitària”.
—-
Afirmacions clares i contundents. Frases que corresponen a tres arquitectes, urbanistes i advocats convocats pel Col·legi d’Arquitectes de Catalunya a una jornada de debat i reflexió sobre l’estat de Tarragona. Anàlisi global i local. Arguments que permeten transitar del concepte de “dimensió universal” de les més de 8.000 ciutats intermitges del món (entre les quals hi és Tarragona) a la necessitat de dissenyar plans parcials a la vora del Francolí.
A la jornada intervenen Josep Maria Llop, Albert Cortina i Anton Pàmies. A última hora excusa la presència el regidor d’Urbanisme, Josep Maria Milà, també arquitecte de professió. Absència incomprensible. Li hauria anat bé escoltar les reflexions dels col·legues i debatre possibles solucions.
EL COL·LEGI D’ARQUITECTES PROMOU EL DEBAT AMB PROFESSIONALS SOBRE EL FUTUR DE LA CIUTAT
Llop adverteix que les ciutats intermitges com Tarragona són “febles” perquè tenen menys diners privats i reben menys pressupostos públics que grans metròpolis com Barcelona. Això fa que els projectes es desenvolupin més lentament i que calgui “tenir molt clar l’objectiu de transformació”. Llop aposta per elaborar conjuntament el pla urbanístic i el pla estratègic d’una ciutat.
Cortina asegura que som en una etapa de transició de l’urbanisme tradicional a l’emergent passant per un urbanisme “tàctic”. Això vol dir “petites intervencions, però amb impacte gran a la població”. Actuacions limitades i de baix cost. Modificacions temporals d’espais públics que ara estan buits o abandonats. En definitiva: urbanisme a petita escala, sense necessitat de plans generals.
“CAL OMPLIR ESPAIS BUITS O ABANDONATS I CONSTRUIR MENYS”
Segons Cortina, cal treballar en espais pròxims i, alhora, importants a la vida quotidiana dels veïns. “Omplir buits, i en alguns casos, deconstruir, desmantellar“. Creu que el ciutadà actual, “digital i connectat al món”, vol participar en el disseny urbanístic i troba més satisfacció en les intervencions petites que no en els projectes grans. “Una cosa, però, no ha de reemplaçar l’altra”, assegura.
Més en el detall local, Pàmies discuteix l’oportunitat dels dos grans plans de creixement en tràmit a Tarragona: el pla a l’entorn d’IKEA i el de la Budellera, allunyades del nucli central de la ciutat. I proposa que es convoquin concursos d’idees per donar sentit a zones degradades o buides molt més cèntriques. Exemples? L’entorn del camí de l’ermita de la Salut, entre el passeig de Torroja i l’autovia A-7, i tota l’àrea de l’Horta Gran, al costat del riu Francolí. (Llavors, algú apunta l’exemple de Lleida i el parc fluvial del Segre).
“EL POUM ÉS UNA EINA RÍGIDA QUE OBVIA LA CRISI INICIADA EL 2007”
El debat, amb el títol ‘Dinàmiques urbanístiques en controvèrsia’, deixa algunes constàncies que farien bé d’assumir els responsables polítics tarragonins: els del govern i els de l’oposició.
1.- Tenim un POUM massa rígid, irreal. És una “carcassa buida”?
2.- S’està produint un canvi de paradigma cap a un nou urbanisme que reclama menys normatives i més sensibilitat social.
3.- Aquesta nova etapa, amb un ciutadà molt més implicat, requereix una estructura municipal molt més àgil.
4.- Tarragona és una ciutat feta de fragments que cal teixir. Omplim espais buits entre el centre i la perifèria abans de construir en nous terrenys.
Lliçons clares en un moment clau: com gestionem el POUM de Tarragona (una eina tradicional i antiga) en un moment de profunda transformació? La resposta només està en mans de la voluntat política. I em pregunto: n’hi ha?
