Carregant ...

Llibertat per assolir una societat més justa

El dictador Francisco Franco, i el ministre de la Marina, Salvador Moreno, en una imatge d’arxiu dels anys 50. Font: Diario Público

El florilegi és literalment inacabable, des de monsenyor Cañizares (“no es pot ser independentista i bon catòlic”) i la vicepresidenta Sáez de Santamaría (“el 155 és una mostra de respecte a tots els catalans”), fins a les de García Albiol a propòsit de TV3 i de tot, les d’Arrimadas sobre l’escola catalana o les d’Iceta (“el 155 ha servit perquè els catalans votem”).

I com que és inacabable no el faré ni l’adjectivaré. Feu-ho vosaltres, si voleu. Permeteu-me, però, que en reculli un més, per dues raons: per qui l’ha fet i pel que significa. El president del Gobierno de España ha dit que no sap perquè li van canviar el nom al carrer on va viure a Marin, prop de Pontevedra, de Salvador Moreno a Rosalía de Castro, i que ell, deu anys després, continua utilitzant el de Moreno. Pels qui encara no ho sapigueu, Salvador Moreno fou un militar, conspirador i colpista contra la Segona República i ministre de la Marina amb Franco (1939-1946 i 1951-1957).

“RAJOY IGNORA LA LLEI DE MEMÒRIA HISTÒRICA I PRETÉN DONAR NORMALITAT ALS POLÍTICS DE LA DICTADURA”

Que el president ignori la llei de memòria històrica que va permetre treure’l dels carrers no és una broma, que s’atreveixi a dir-ho, tampoc. I que desconegui la raó per la qual va ser desplaçat per una escriptora gallega és senzillament mentida. Que hagi triat dir-ho a bord de l’Infanta Cristina i davant de la tripulació no és cap casualitat. No. Rajoy sap perfectament qui és aquest militar i perquè ja no té dedicat el carrer. I dir-ho en un vaixell de l’Armada suposa donar normalitat als colpistes i polítics de la dictadura dins l’Armada i de la societat espanyola.

Crec que hi ha un canvi qualitatiu que no hauríem de menystenir. Tots sabem que la transició es va fer amb la renúncia expressa de depurar el règim franquista. Ni funcionaris, ni polítics. Ni jutges ni militars. Ni capellans ni monges. Ningú va rendir comptes dels seus actes. Per això encara tenim fosses comunes per trobar, nens robats o torturadors lliures. I per això el dictador és honorat al Valle de los Caídos i se celebren misses en el seu honor, s’exhibeixen símbols franquistes, se saluda a la romana i es canta el Cara al sol. Ho sabem.

“EL FRANQUISME ES COMENÇA A EXPRESSAR SENSE COMPLEXOS. I L’EXTREMA DRETA ES FA CADA COP MÉS VISIBLE”

Com sabem que l’Estat subvenciona una fundació dedicada a honorar el dictador. Però fins ara aquesta presència es manifestava pels marges i la protagonitzaven petits grups d’extrema dreta en dies determinats. És això el que està canviant. I es fa visible quan els més alts tribunals impedeixen que vagin a la presó membres de la ultradreta condemnats (entre els quals hi ha un parent del ministre Méndez de Vigo i de l’exministre Morenés); o quan es persegueix per delicte d’odi l’humor o expressions ofensives per als que el sistema considera els seus, però s’ignoren i es toleren totes les altres; o quan el vicesecretari de comunicació del PP, Pablo Casado, diu que cal oblidar la història (ves, il·lusos de nosaltres, que pensàvem que l’havíem de conèixer i treure’n profit); o la voluntat obertament expressada de censura sobre els mitjans de comunicació públics. És el mateix sistema que, a part de permetre els actes de l’extrema dreta, regularitza el franquisme, amagant el seu caràcter.

Bé, ho fan perquè ho poden fer. Passats quaranta anys, el franquisme espanyol deixa de ser latent per començar a expressar-se sense complexos, després de comprovar que res no els ho impedeix. L’Europa dels estats, avui, ha evidenciat que pot conviure amb un cert grau de violència i autoritarisme a l’interior, i amb la dictadura, l’esclavisme i el menyspreu als refugiats a l’exterior. Tranquils, doncs, per aquí res no els impedeix apujar el to. L’altre element potencial de fre, que els va obligar a encauar-se una mica, fa temps que el saben esmorteït: La societat espanyola abaixa el cap, s’uniformitza i s’esbrava amb un enemic domèstic sobre el qual es pot dir de tot.

“ÉS SORPRENENT LA UNIFORMITAT DELS MITJANS DE COMUNICACIÓ ESPANYOLS I EL TO DE MENYSPREU I INSULTS”

Entre les revelacions dels últims temps destaquen la sorprenent uniformitat dels mitjans de comunicació espanyols, el silenci dels intel·lectuals, quan no l’adopció general d’un to de menyspreu  fins a l’insult de plomes ben respectades, la manipulació descarada i l’ús de la mentida per distorsionar la realitat i, sobretot, la violència verbal desfermada contra l’independentisme. Per què estan tan enfadats? Per què no poden defensar les seves posicions sense insultar, menysprear, humiliar i volen tancar tothom a la presó i prohibir-ho tot?

Aquest consens tan ampli no s’hauria pogut aconseguir sense la complicitat de tots els actors polítics del sistema i molt especialment dels socialistes, que han governat la meitat del període democràtic (1982-1996 i 2004-2011) congelant sine die el debat territorial, el del cap de l’estat o la relació de l’estat amb l’Església Catòlica, per posar exemples de debat democràtic que els ciutadans no hem pogut tenir en quaranta anys. Avui PP, PSOE i Cs tenen una formidable majoria aglutinada a l’entorn, no de la unitat d’Espanya sinó de la concepció d’aquesta unitat, que la situa fora del debat polític i, en paral·lel, de la interpretació de la Constitució, que s’ha convertit en una gàbia amb la porta soldada.

“EL SOBIRANISME TÉ EN CONTRA TOT EL SISTEMA POLÍTIC I INSTITUCIONAL DE L’ESTAT I UNA MAJORIA DELS ESPANYOLS”

Evidentment, Espanya és encara un estat de dret i aquest pòsit franquista que viu en el PP, alimenta Cs i infiltra el PSOE és lluny, sortosament, del feixisme. Però la falta de debat polític sobre temes importants, les pulsions del poder de restringir les llibertats (la llei Corcuera socialista o la llei mordassa del PP, la formulació ara mateix de Garcia Albiol de censurar els periodistes dient que han de “modular la seva llibertat d’expressió”) o l’atiament de l’anticatalanisme primari sempre a mà per treure rèdits electorals, afaiçonen una societat espanyola esmorteïda que desgraciadament transita sense convulsions per grans escàndols econòmics i de corrupció assegurant majories als partits que han permès l’empobriment general i la desigualtat mentre afavorien els bancs i les grans companyies de l’IBEX 35, incloses les grans empreses catalanes.

D’aquesta manera, el sobiranisme no només té l’Estat en contra, sinó els sistema institucional polític i, tristament, una majoria dels ciutadans d’aquest estat que, embolicats en l’anticatalanisme, es mostren inerts davant el sistema polític corrupte i antisocial en què vivim. I aquest és un llast enorme. Perquè necessitem més i millor democràcia per assolir més llibertat, individual i nacional, i justícia social. Amb un retrocés en aquella, no avançarem en aquestes.

Malgrat totes les dificultats, aquesta continua sent una aspiració d’un únic sentit, cap al progrés, encara que pugui tenir diversos camins, hagi de patir marrades i assumir errors. I sí, ara per ara només podem confiar en nosaltres. I nosaltres som tots aquells que volem més democràcia i llibertat, individual i nacional, per assolir més igualtat i justícia social. Per si no havia quedat prou clar.

Una resposta a “Llibertat per assolir una societat més justa”

  1. José. Manuel Abad ha dit:

    Excel·lent article. Sort q encara hi han intel·lectuals compromesos amb la llibertat i els drets fonamentals. Gràcies

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *