“Fins al final, força Gimnàstic!”. Un dels càntics més habituals a Tarragona agafa tot el sentit del món després de tocar el cel a Vallecas de la manera més irreal possible. Jo també sabia allò que Melcior, Gaspar i Baltasar vénen d’Orient, però que voleu que us digui: el rei mag més esperat a Can Nàstic venia de Galícia. Manu Barreiro ha portat el gran regal sobre la campana, literalment al final, i els grana s’allunyen del descens.
La victòria d’infart del Nàstic per estrenar el 2018 es pot llegir en quatre claus:
EFECTIVITAT GRANA. El Nàstic ha atacat menys que el Rayo, s’ha atrevit menys, ha jugat menys i ha vist com el rival li ha pintat la cara i l’ha arraconat durant tota la segona part. Però no ha necessitat fer-ho. Tres cops en tres moments clau donen fe de l’altíssima efectivitat grana per resoldre partits d’alta tensió.
EL NÀSTIC S’HA SERVIT DE LA SEVA ALTA EFECTIVITAT PER SORPRENDRE EL RAYO VALLECANO
Un gol tot just començar, un altre abans del descans i la cirereta al darrer sospir. El Nàstic ha mesurat els tempos de manera impecable a Vallecas, i s’ha limitat a minimitzar danys per gesionar aquest avantatge. Si l’equip potenciés aquesta efectivitat amb un joc regular i constant, els tarragonins estarien molt més amunt a la taula.
EL MIRALL DE LA PRIMERA PART. Si algú pensa que el Nàstic no juga un millor futbol perquè no sap o no té qualitat per fer-ho, només ha de mirar la primera part de Vallecas. És l’exemple del que ha de ser aquest equip: ràpid, directe, solidari i atrevit.
Un Nàstic on els líders com Mesa, Barreiro o Molina dirigeixen, la resta acompanyen i jugadors com Tete o Muñiz es reivindiquen per un dia que surten com a titulars, i expremen les ganes d’agradar. Anar ‘de cara a barraca’, com es deia anys enrere. Quan els grana dubten i posen el fre de mà, l’equip es debilita i pateix de valent.
LA PASSA ENRERE RESULTADISTA. La bona primera part del Nàstic ha estat a punt de reduir-se a cendres per culpa d’un segon temps horrorós. L’equip ha tornat a mirar el resultat amb vertigen com un botí a preservar, i s’ha oblidat de jugar. Ha fet una passa enrere covarda per mantenir l’1-2 com fos. La por a perdre dels grana ha estat la millor aliada del Rayo.
Només un miracle ha evitat conseqüències greus. Dos pals dels vallecans, un penal fallat —que no era— i el golàs de Barreiro al minut 94 han marcat el guió d’un partit difícil d’explicar. El Nàstic no ha guanyat gràcies a l’estratègia defensiva per mantenir el resultat: ha guanyat malgrat ella, i gràcies a una genialitat que no es repetirà cada setmana. La sort té límits.
EL NÀSTIC NO HA GUANYAT GRÀCIES A L’ESTRATEGIA DEFENSIVA, SINÓ MALGRAT ELLA
INTRANQUILITAT DAVANT L’EUFÒRIA. Jo puc entendre que l’alegria desbordant per guanyar al dificilíssim camp del Rayo no convidi a l’autocrítica, però seria irresponsable amagar-la. Al Nàstic li ha sonat la flauta, però el partit que ha tancat la primera volta no dona per estar tranquils.
Un equip capaç del millor i el pitjor, que combina l’entrega de Kakabadze i la qualitat de Barreiro amb desconnexions cada dos per tres, no és la millor garantia per abaixar les pulsacions. El Nàstic encara dona sensacions d’inconsistència massa habituals que taquen les virtuts innegables de l’equip, en lloc de potenciar-les. Excessivament irregulars, encara.
Els Reis Mags —el de Galícia, per ser exactes— han portat un regalàs al Nàstic i els seus aficionats, però el paquet duu una nota: “Cal seguir treballant, queda molta feina per davant”. Tocarà ser bons durant tota la temporada per aconseguir el regal gros al juny. Que ja sabeu allò que diuen: els Reis ho veuen tot.
