La Segona Divisió no és una categoria on es guanya per nom ni per decret de força, i on l’extrema igualtat obliga a posar sobre la taula un ‘plus’ de treball i d’esforç per sumar de tres en tres. Amb ofici i ordre, gairebé tot és possible. I que el Nàstic hagi tombat tot un Osasuna al Sadar en el partit ajornat per neu de fa unes setmanes només ho referma. La Segona Divisió és per als que la saben gaudir i patir a parts iguals.
L’enorme victòria del Nàstic a Pamplona es pot llegit en quatre claus:
PUNTS EXTRA. El Nàstic es troba ara mateix amb tres punts que ni tan sols esperava a la classificació. Després de tants recursos d’Osasuna, era possible que el partit ni tan sols es jugués. En jugar-se, era lògic pensar que els locals eren grans favorits. I al final, el Nàstic es troba a mitja taula després d’una victòria futbolística gairebé tan important com la victòria moral.
EL NÀSTIC HA ACONSEGUIT UNA VICTÒRIA MORAL ENORME DAVANT OSASUNA
Victòria moral pel que comporta, per com s’ha aconseguit i per qui era el rival. Comporta que David planti cara a Goliat als despatxos i a la gespa, s’ha aconseguit amb una eficiència de manual, amb una defensa perfecta i un atac precís, i el rival encara ressona a Tarragona. L’última vegada que el Nàstic va visitar el Sadar, l’equip va tornar a llàgrima viva conscient que se li escapava l’ascens a Primera a l’anada del famós play-off.
UN MUR. L’ofici del Nàstic rau en haver estar un autèntic mur. En no haver deixat passar ni una, i haver llegit el partit com un veterà. Desplegant un futbol total de gaudi a la primera part i tallant totes les ocasions quan el rival ha plantejat un allau a la segona. I rere el mur, un segon de contenció: Dimitrievski, que s’ha tornat a fer gegant. Feu-li un monument a aquest home a les portes del Nou Estadi, per Déu.
TREURE CARÀCTER. M’agrada que el Nàstic no se senti inferior i tregui caràcter. L’equip ha trigat moltes jornades a entendre que sí, que pot fer mal a qualsevol. Que la força recau en el bloc i els noms propis són desllorigadors i no substitutius d’aquest bloc.
M’agrada molt que el capità Molina foti la bronca a Barreiro i el renyi a la segona part. Perquè, tot i el golàs del gallec a la primera part, quan l’equip necessita concentració per defensar en bloc i salvar el botí, no valen galons ni valen noms blindats. Quan s’ha de defensar amb ofici d’artesà, cada detall és imprescindible. M’agrada que al camp discuteixin i pugin el llistó de l’exigència, perquè el Nàstic hi guanya. I, al vestidor, tan amics. Els grana han canviat els complexes per caràcter i ofici.
EL NÀSTIC HA CANVIAT ELS COMPLEXES PEL CARÀCTER
UN NÀSTIC A L’ALÇA. El sentiment és que el Nàstic s’ha anat fent gran a mesura que avança la temporada. L’equip ja no s’arronsa i estic convençut que sap perfectament què fa. Quan es posa a jugar i quan hi renuncia per defensar de manera titànica. L’equip llegeix cada cop millor els seus partits, Rodri cada cop té més mà esquerra per refer-lo sobre la marxa i els resultats comencen a arribar.
Els tarragonins ja tenen set punts de marge respecte el descens, i estan de dolç. És en aquest punt on toca demostrar que està capacitat per més que fugir del foc de la Segona B. L’aficionat del Nàstic té tendència a mirar la classificació des de baix, i potser és el moment de donar-li la volta. És una qüestió de perspectiva. I atenció, que aquest Nàstic tan dolç tornarà a posar els seus nervis a prova diumenge al derbi contra el Reus.
