El Nàstic ha tornat a ensopegar. Una altra vegada. Una semana després del clatellot del derbi, les ferides no només segueixen obertes, sinó que fan que l’equip es dessagni a una velocitat preocupantment ràpida. L’autoestima i l’amor propi estan sota mínims, i els ànims i la confiança també passen per una etapa especialment delicada.
El Nàstic no només ha caigut en dos partits seguits, sinó que es troba perdut en una espiral tòxica de la que ha de sortir de manera urgent si no vol ser atropellat per la pròpia inèrcia. Queden 18 jornades per davant per acabar la lliga, i es poden fer llarguíssimes a Tarragona.
La nova derrota del Nàstic a Gijón es pot llegir en quatre claus:
EL NÀSTIC ES TROBA PERDUT EN UNA ESPIRAL TÒXICA DE LA QUAL NO SAP SORTIR
PER INÈRCIA. Els grana han perdut aquest diumenge per la pròpia inercia autodestructiva que porten a sobre. Quan les coses venen maldaldes, és fàcil que qualsevol detall faci més gran la bola i l’efecte dominó es magnifiqui. Ha tornat a ser el cas.
El Nàstic no sap sortir d’aquesta espiral negativa, i seguirà en caiguda lliure fins que la reverteixi. La manca de fluïdesa, de joc i d’ocasions no és la causa, sinó la conseqüència del bloqueig que senten jugadors i cos tècnic. La situació recorda a la de l’inici de temporada. Us en recordeu?
A REMOLC. L’Sporting ha agenollat el Nàstic durant pràcticament tot el partit, a excepció d’un miratge de vint minuts. Els tarragonins no han pogut igualar ni el ritme, ni la rapidesa, ni la visió de joc ni, evidentment, el marcador. Jugar a remolc del rival és un símptoma d’inseguretat i un llastre per a qualsevol equip.
Ha mancat caràcter, determinació i lideratge al mig del camp a l’hora de dirigir l’orquestra, i ni Maikel Mesa, ni Matilla, ni Juan Muñiz han opositat a la plaça. Absolutament desapareguts. L’ombra de Sergio Tejera és massa allargada, tant sobre el terreny de joc com dins el vestidor. Segueix de baixa per lesió, i l’equip cada cop ho acusa més.
NI ACCIÓ, NI REACCIÓ. Sembla que els tarragonins han estat de cos present, però ni rastre de la mentalitat exigible a un equip professional. Igual que el dia del Reus. Ni tan sols reacciona als cops, i res indica que la situación vagi camí de revertir-se. Les mateixes errades, un nou plantejament mediocre i un equip deprimit s’apropen de nou al descens.
LA PREGUNTA NO ÉS SI CAL FER FORA RODRI, ÉS PER QUIN MODEL ES VOL APOSTAR
RODRI, A LA CORDA FLUIXA. La nova ensopegada grana pot tenir una víctima inicial, que és l’entrenador. Rodri arribava molt qüestionat al partit des de dins i fora del club, i en surt encara molt més interrogat. He llegit abans, durant i després desenes de missatges d’aficionats que demanen el cap de l’encara preparador grana.
Però permeteu-me anar més enllà i sortir de la voràgine dramàtica que sobrevola Tarragona. Trobo que la qüestió de fons no és acomiadar o no Rodri, sinó determinar per quin model esportiu es vol apostar. Canviar una peça per una altra seria un simple intercanvi de cromos, estèril. No servirà de res.
Cal mirar què vol ser el Nàstic, què vol oferir, per quin projecte es vol apostar? Un equip ofensiu, defensiu, més experiencia a la banqueta, més frescor, recuperar els orígens amb un perfil que conegui la casa…? Hi ha moltes alternatives justificades i vàlides. I un cop es faci aquesta pregunta, caldrà veure si Rodri encaixa, o si no encaixa. I si és el moment oportú per canviar o no aquesta figura.
DESTITUIR RODRI EN CALENT NO SOLUCIONARÀ L’ARREL DEL PROBLEMA
Destutiur-lo en calent, sense haver fet la reflexió, seria un error, perquè no solucionarà l’arrel del problema. De fet, des de la marxa de Vicente Moreno, el Nàstic s’ha convertit en una màquina de cremar entrenadors: Merino, Nano, Carreras, ara Rodri —caigui o no, es troba a la corda fluixa—. Mai s’ha actuat sobre el fons de la qüestió, i és absolutament necessari: construir un nou projecte si no agrada l’actual. Però recanviar peces per d’altres iguals no tindrà cap efecte.
Deia abans que els grana han de revertir l’espiral tòxica en què están atrapats, però no val qualsevol gir de timó. Cal pensar fredament cada moviment. El Nàstic de Rodri ha demostrat que pot carburar, però no hi ha cap dubte que la vergonyosa imatge dels dos darrers partits no es pot repetir.
