Carregant ...

Cent cinquanta anys de Pompeu Fabra

Carrer que dedica Tarragona a Pompeu Fabra. Al fons, el pàrquing de La Pedrera. Foto: Ricard Lahoz.

Molts tarragonins saben que, si van de l’estació de la Renfe al pàrquing del Palau Firal i de Congressos, passen pel carrer Pompeu Fabra. ¿Saben, a més, qui era Pompeu Fabra? El fet que el carrer estigui al costat del del general Moragues i del del general Contreras podria fer pensar que Fabra va ser un militar.

Però no. Pompeu Fabra (1868-1948) va ser un lingüista. El lingüista més important de Catalunya. ¿Per què? Perquè va aconseguir disciplinar tots els catalans al voltant d’un model de llengua normativa. I perquè aquest model era un model tècnicament ben elaborat.

A finals del segle XIX la llengua catalana havia passat de ser una llengua d’ús familiar, poc valorada pels seus parlants, a ser, cada vegada més, una llengua d’ús públic.  Però els catalans no es posaven d’acord sobre la manera com s’havia d’escriure aquesta llengua d’ús públic. Els uns defensaven l’ortografia del català medieval. Els altres una ortografia multiforme, que reflectís els diferents dialectes. I els altres seguien servilment l’ortografia castellana.

“EL LINGÜISTA MÉS IMPORTANT DE CATALUNYA VA ESTABLIR UN MODEL DE LLENGUA NORMATIVA, MODERNA I FUNCIONAL”

Pompeu Fabra va establir una ortografia moderna i funcional, i no supeditada a l’ortografia castellana. No va ser fàcil. Va haver de treballar tot sol, sense guiatge: el català llavors estava molt poc estudiat. Fabra va comptar, però, amb el suport dels joves activistes i escriptors que s’aglutinaven al voltant de la revista modernista L’Avenç, i que promovien l’ús desacomplexat del català en totes les esferes de la cultura i la vida pública. Més endavant va comptar amb el suport institucional de Prat de la Riba i de la Mancomunitat de Catalunya.

Així, de mica en mica, es van anar publicant les obres que establien el nou català normatiu: les Normes ortogràfiques (1913), la Gramàtica catalana (1918) i el Diccionari general de la llengua catalana (1932). Encara que uns quants dels vells escriptors consagrats es van resistir a acceptar aquest nou model de llengua formal (entre altres, l’il·lustre novel·lista tarragoní Josep Pin i Soler), la societat catalana en general s’hi va adherir ràpidament. La normativa de Fabra es va convertir en un signe de cohesió social i de projecte col·lectiu.

“L’ANY FABRA HA DE SERVIR PER SEGUIR REFLEXIONANT AMB PREOCUPACIÓ SOBRE L’ÚS DEL CATALÀ”

Enguany commemorem els cent cinquanta anys del naixement de Fabra (1868) i els cent de la publicació de la seva gramàtica normativa (1918). És una ocasió perquè reflexionem. Alguns del reptes que té Catalunya en l’ordre lingüístic i sociolingüístic han canviat prou. Però la preocupació per l’ús del català i per l’ús d’un català de qualitat no ha de modificar-se. El poble que valora la seva llengua es valora a si mateix. I només si ens valorem a nosaltres mateixos sabrem valorar els altres —i les llengües dels altres— de manera autèntica.

Jordi Ginebra

Membre de l’APELLC (Associació de Professionals i Estudiosos en Llengua i Literatura Catalanes) i comissari de l’Any Fabra 2018

Amb prou feines es veu el rètol del carrer Pompeu Fabra, a la cruïlla amb el carrer Orosi. Foto: Ricard Lahoz.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *