Carregant ...

Camins de fang i pedres

Els pocs aficionats del Nàstic desplaçats a Albacete han pogut celebrar una nova victòria. Foto: LaLiga123

A tots ens agradaria que cada jornada fos bufar i fer ampolles i que el Nàstic es trobés partits plàcids i plantejaments tous des de la banqueta rival. Però, amics, d’això en veurem ben poc a la Segona Divisió. No penseu en autopistes cap als 50 punts: la permanència s’haurà d’aconseguir en camins de fang i pedres, i és important començar a tenir-ho present —per si algú encara ho dubtava—.

El Nàstic s’ha trobat exactament això al Carlos Belmonte d’Albacete: una batalla que no passarà a la història del futbol, però que representa aquells punts que marquen la diferència al juny. I no és gens fàcil adaptar-se per treure el botí, d’aquí el mèrit.

La important victòria dels tarragonins a terres manxegues es pot llegir en quatre claus:

EL NÀSTIC DE NANO RIVAS, ESTRUCTURAT I FERM, SEMBLA UN ALTRE EQUIP

UN NÀSTIC SÒLID I ESTRUCTURAT. Davant la manca de projecte que s’ha trobat Nano a mitja temporada, la única opció que tenia a les seves mans era teixir un equip el més estructurat i equilibrat possible amb les peces que s’ha trobat. Dit i fet. L’equip sembla un altre.

Els grana han estat impecables en defensa, ben ordenats i han anul·lat absolutament les virtuts —que les té— d’un Albacete a l’alça des que va canviar d’entrenador. El mèrit grana ha estat desactivar el rival durant tot el partit, i aprofitar alguna de les —poques— ocasions que ha creat.

FUTBOL DE TRINXERA. Hi haurà dies que el joc del rival permeti desplegar un joc més associatiu i estètic, però aquesta no era la carta a Albacete. Joc brusc, lleig, travat i difícil, realment difícil per jugar a futbol. La creativitat del mig del camp s’ha limitat a pilotades, estrebades i joc sense l’esfèrica en un autèntic duel de trinxeres.

Els grana, amb el capità Xavi Molina al centre, han assolit una victòria treballada al Carlos Belmonte. Foto: LaLiga123

La clau era saber patir i saber esperar una ocasió que decantés la balança cap a Tarragona. L’equip ha confiat en sí mateix, ha mossegat quan tocava i ha temperat els nervis de luxe. Davant un joc poc fluït, la determinació d’idees ha estat clau. Fali ha estat brillant al mig del camp a l’hora de llegir el fang i les pedres en què es jugaria.

ÀLVARO, UN ALTRE COP. Més d’un nastiquer s’ha posat les mans al cap en veure que els grana no han pogut comptar amb Barreiro, i que Uche encara no està per jugar. Àlvaro Vázquez ha tornat a recordar que és un davanter de categoria, i que té el gol a les botes. Que necessita ben poc per trobar-lo, i això és aigua beneïda pel Nàstic. El d’avui val tres punts més.

ELS GRANA S’HAN ADAPTAT AL FUTBOL DE TRINXERA QUE FORÇA L’ALBACETE

CREUS A LA TAULA. Portem vint-i-sis jornades a l’esquena, i qui digui que no mira la classificació menteix. Els resultats del cap de setmana ensorren tres equips al descens —el Lorca, Sevilla Atlètic i Còrdova—, i el Nàstic ja supera els 13 punts d’avantatge amb tots tres. Amb aquestes tres creus previsibles a la taula, només resta obert el quart i darrer equip que baixarà.

El marge grana és mínim —de només tres punts—, i fins a nou equips es troben en les mateixes. El Nàstic de Nano no és inferior a cap d’ells, i ha tornat a demostrar que té futbolistes, idees i recursos per passar una temporada molt menys agònica que l’anterior. Caurà qui pitjor condueixi als camins incòmodes, que en queden alguns per creuar. I els de Tarragona han superat el repte d’aquesta setmana. Això és la Segona Divisió.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *