Són quarts d’onze de la nit, i em creuo amb un aficionat veterà del Nàstic a la sortida de Tribuna. “Juguem molt bé, però al final sempre guanyen els alemanys”, li etziba al seu acompanyant, parafrasejant una de les frases més mítiques del futbol modern. El Nàstic ha tornat a perdre a casa, com gairebé tota la temporada, però el duel amb el Saragossa no ha tingut res a veure amb els seus predecessors. Hi ha maneres i maneres de caure.
La derrota grana davant el Saragossa es pot llegir en quatre claus:
UN NÀSTIC MÉS QUE VÀLID. Que el mal resultat no ens cegui, tampoc. Tot i la derrota, s’ha vist un futbol de molt alt nivell a la primera part, i els tarragonins les han tingut de tots colors per veure porteria. La derrota dol, perquè arriba en un dels dies on el Nàstic ha jugat, ha construït, ha proposat i ha merescut més, amb molta diferència. Una amiga sempre em diu que fer autocrítica —sempre necessària— no vol dir fer-se mala sang.
UN DELS MILLORS NÀSTICS DE LA TEMPORADA NO HA POGUT AMB EL SARAGOSSA
UN CÀSTIG EXCESSIU. Dues pífies en defensa —la segona, especialment greu— han ensorrat un partit molt seriós per part dels grana. Una marca amb retard a un córner i una indecisió a l’hora de tallar una contra rival han suposat dos regals difícils de revertir. El rival, un Saragossa en auge, tampoc és la Ventafocs de la categoria, precisament.
El Nàstic no ha cedit la iniciativa, i ha acumulat ocasions clares amb una visió de joc de luxe. Però no ha estat el dia. Només després del 0-1, i durant gairebé mitja hora, l’equip ha entrat en shock, s’ha diluït i ha entrat en dificultats. Aquest Nàstic mereix confiança total i absoluta.
ÀLVARO, K.O. La lesió d’Àlvaro Vázquez a l’equador de la primera meitat ha debilitat els grana molt més que els gols rivals. El davanter ha tornat a fer de líder, i uns lents Barreiro i Uche —especialment el nigerià— no han assumit el relleu. Els tarragonins han trobat a faltar l’efectivitat de Vázquez quan el resultat s’ha girat en contra. Esperem que només sigui un ensurt, perquè el Nàstic necessita Àlvaro: és una peça imprescindible, i el Nou Estadi ho sap.
LA MÀ ESQUERRA DE NANO. Permeteu-me que em quedi amb una clau que passarà desapercebuda aquesta setmana, però em sembla importantíssima de cara al futur immediat. Nano Rivas s’ha trobat amb la seva primera situació límit a la banqueta grana amb el 0-2 en contra, i ha demostrat una gran mà esquerra a l’hora de fer canvis.
LA LESIÓ D’ÀLVARO VÁZQUEZ HA LLASTRAT ELS GRANA MASSA AVIAT
Amb la rapidesa d’Omar i la decisió de Tejera, el Nàstic s’ha desfet del domini aragonès durant la segona part i ha recuperat el pols. Aquest dissabte ja ha estat massa tard, i les ocasions han seguit sense entrar. Però, de jugar deu partits com aquest, el Nàstic no en perdrà més d’un o dos. I Nano ha demostrat tenir eines, i saber-les utilitzar. Un altre dia tindrà recompensa.
Si bé mai es plat de bon gust la derrota, és cert que hi ha maneres i maneres de perdre. I que, tenint en compte molts altres factors més enllà del resultat, els retrets són mínims. Sí, dues errades greus en els gols, que ens tornen a apropar al descens. Però el Nàstic ha fet un digníssim futbol: les coses han canviat. No ens fem mala sang, que el camí és aquest.
