Carregant ...

Maria Balañà: biblioteques, drets i lluita a la Tarragona del segle XX

Maria Balañà just haver acabat la carrera, l’any 1927. Foto: cedida

Diuen que la història que no s’escriu, no perdura. I en certa manera, això deu ser així. El que no apareix als llibres no passa a través de les generacions i això fa que sembli que mai no ha existit.

En moments en què, tot i ser al segle XXI, les dones hem de seguir reivindicant els nostres drets i llibertats, a vegades cal mirar enrere i fixar-nos en les nostres precedents. Dones que, potser sense saber-ho, van posar una pedra en la construcció encara vigent de la igualtat i van convertir-se en pioneres i inspiradores del que podem ser avui.

No diré que la Història Universal està farcida de noms de dona, perquè estaria mentint. Bé, sí que ho està. Però aquests noms semblen escrits amb una tinta invisible que s’ha de posar molt a contrallum per poder llegir-la. Tot i això, no cal anar a buscar una Marie Curie o Margaret Thatcher per trobar alguna dona que fes una passa endavant i es desmarqués de la resta. En tenim més a prop del que ens pensem. Dones que, tant elles com la seva feina, han acabat esborrades, però que ens van aplanar el terreny a les d’ara.

MARIA BALAÑÀ (1904) VA SER CAP DEL SERVEI DE LES BIBLIOTEQUES DE LA PROVÍNCIA DE TARRAGONA

Una d’aquestes dones és Maria Balañà. Nascuda al municipi d’Alió (Alt Camp) el 10 d’octubre de 1904, va internar a les Teresianes i Sagrat Cor de Tarragona. En acabar, va continuar els seus estudis amb l’aspiració d’aconseguir el títol de mestra. Va ser gràcies a uns amics de la família amb bons contactes a Barcelona que Maria es va decidir a inscriure’s a la carrera de bibliotecària. “És una carrera molt maca per dones, i tu tens molta facilitat pels estudis”, li van dir.

Balañà a la Biblioteca del Vendrell, l’any 1927. Foto: cedida

L’any 1924, Balañà va entrar a l’Escola de Bibliotecàries de Barcelona amb el suport de tota la seva família, i no va tenir cap inconvenient per estudiar. Per accedir-hi calia tenir el batxillerat o magisteri, i calia fer una prova d’ingrés, tres cursos, una revàlida i finalment les oposicions. Després d’acabar tota la seva formació, Balañà va obrir-se les portes per primera vegada d’una biblioteca, la d’El Vendrell. Ella no sabia que aquelles quatre parets donarien un altre sentit a la seva vida, i passarien a ser el focus d’aquesta.

Les biblioteques van canviar la vida de la Maria i van passar a ser el seu leitmotiv. Del Vendrell va anar a parar a la Biblioteca d’Escornalbou per petició especial d’Eduard Toda. Temps després, va desplaçar-se a la d’Ulldecona i la de Tortosa, de les quals en va ser directora. Mare vídua, l’any 1951 va desplaçar-se definitivament cap a Tarragona, on va ser nomenada Cap del Servei de Biblioteques de la Província, un càrrec que la va portar a viatjar fins a Bèlgica a una reunió internacional de bibliotecàries.

UNA BIBLIOTECÀRIA COBRAVA 400 PESETES AL MES L’ANY 1943

I és que la feina de bibliotecària a la primera meitat del segle XX anava molt més enllà d’un servei de préstec i de catalogació. Les bibliotecàries estaven descrites com a un club, companyes d’una professió que anava molt més enllà dels horaris laborals. A més de comptar amb una dilatada formació d’elit, les treballadores s’entregaven totalment a la causa, fins i tot treballant els diumenges i dificultant pràcticament qualsevol intent de formar una família. I tot això per un preu que rondava les 400 pessetes al mes l’any 1943. Un salari que es triplicaria en cas que haguessin estat homes.

Si bé Balañà es va enfonsar arran de la cessió de la Biblioteca de Tarragona a l’Estat i tot el que això va suposar, un bri d’alegria i esperança li va tornar arran d’un projecte prou desconegut a Tarragona, fins i tot ara: la construcció de La Casa de la Cultura l’any 1957 en l’actual emplaçament de l’antic Hotel Imperial Tarraco. L’arquitecte de la Diputació, el senyor Montregà, ja en tenia fins i tot els plànols elaborats, però al final el projecte va desistir per motius d’influències i interessos.

UN CONTENCIÓS ADMINISTRATIU DE BALAÑÀ VA PERMETRE A LES BIBLIOTECÀRIES TENIR EL RECONEIXEMENT D’ESTUDIS SUPERIORS L’ANY 1962

Balañà era justa i generosa, però amb caràcter i les idees fermes. La seva filla Maria Lluïsa en destaca que “no li importava enfrontar-se amb la política per defensar uns drets si ella creia que eren seus”. En aquesta línia no va dubtar en alçar la seva veu en senyal de protesta sempre que va pensar que era necessari. Així va ser com l’any 1962 va interposar un contenciós administratiu contra la Diputació de Tarragona reclamant que es reconegués la titulació de bibliotecària com a Estudis Superiors. Contra tot pronòstic, ho va aconseguir.

Retall del Noticiero Universal en què es parla de Maria Balañà l’any 1969. Foto: cedida

Valenta, avançada a la seva època i decidida. A falta de col·legis professionals i d’organització dels funcionaris, els diferents col·lectius van haver d’agrupar-se per defensar els seus drets. L’administració local de Tarragona va empènyer Maria a presentar-se, i va sortir elegida Presidenta del Col·legi de Funcionaris de l’Administració Local. Dies més tard, a través d’una amiga seva, Maria va assabentar-se que era la primera dona que ocupava aquest càrrec a l’Estat espanyol, un càrrec del qual no es va desfer fins a la seva jubilació.

BALAÑÀ FOU LA PRIMERA PRESIDENTA DEL COL·LEGI DE FUNCIONARIS DE L’ADMINISTRACIÓ LOCAL A L’ESTAT

En una de les seves darreres entrevistes a Radio Tarragona, la bibliotecària va sentenciar que actualment la ciutat tenia una important manca en termes de biblioteca. “Tarragona necessita una biblioteca tècnica, que serveixi a les consultes d’estudiants i professionals”, va dir. Ja jubilada, Maria Balañà es mostrava crítica amb el centre que hi havia actualment a la ciutat, lamentant que s’havia acabat assemblant només a una ludoteca.

Maria Balañà mentre era la Directora de la Biblioteca d’Ulldecona. Foto: cedida

Maria Balañà es va jubilar amb 70 anys, i per obligació. Si no, de ben cert hauria continuat treballant cada dia envoltada de llibres. Divuit anys més tard, amb 88 anys, va morir a Tarragona.

Balañà va estar en actiu 47 anys, 2 mesos i 20 dies. No va renunciar a res pel fet de ser una dona, ni va escoltar als que li van dir que ni intentés arribar fins on ho va fer. Armant-se de valor, va ser capaç de tirar endavant tota sola una família i conciliar-ho amb les seves múltiples responsabilitats laborals. A hores d’ara, la seva filla Maria Lluïsa encara parla d’ella amb l’emoció als ulls i va passant les fotografies de la seva mare amb un somriure nostàlgic als llavis. Un somriure que se’m contagia a mi només escoltant-la, i em fa néixer de dins llençar-li un “gràcies”.

En nom de totes. A tu i a tantes altres. Per la vostra valentia, coratge i persistència, que ens han aplanat el camí. Moltes gràcies, Maria.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *